Ressenya de " Incerta Glòria"

Incertesa per una possible Glòria

Joan Sales va escriure i reescriure Incerta Glòria tantes vegades com va caler fins arribar a les quasi 800 pagines de la novel·la, per fi, lliure de censures franquistes. La temàtica que travessa tota l’obra, la guerra, serveix com eix i com a escenari per desenvolupar tota una trama relacionada amb la misèria humana, la guerra personal. La d’aquells que busquen l’absolut en l’amor i en la vida en general mentre els dura la glòria, mentre els dura la joventut i com de miserables són quan se n’adonen que la guerra els hi ha pres l’oportunitat.
És una obra que entre els tres narradors, en Lluis, la Trini i en Cruells expliquen com va ser la nostra guerra, des del seu punt de vista, des del bàndol republicà. Una colla de nois que fregaven la vintena d’anys mentre perdien la joventut a les trinxeres.
El llibre està estructurat en quatre parts. La primera són les cartes que li envia en Lluís al seu germà des del front d’Aragó on explica el seu dia a dia. La segona són les cartes que la Trini, la companya d’en Lluis, envia a en Juli Soleràs. La tercera està narrada per en Cruells, un jove que lluita al costat d’en Lluis. En “ El vent de la nit”, la quarta part, el narrador també és en Cruells però des de la postguerra. Tot i que cap de les parts estigui narrada per en Juli Soleràs, aquest és un personatge que cobra molta importància en el transcurs de l’obra, ja que l’autor sembla que va voler encarnar en ell aquell personatge savi i alhora desgraciat per mèrits propis. Son aquests els personatges que més pes tenen, des d’on veiem l’horror dels supervivents de la guerra, que tal i com diuen, haguessis preferit morir-hi ja que son supervivents en una vida sense la glòria i l’absolut de la joventut.
Hi ha una infinitat de personatges que passegen entre les feixugues pagines d’Incerta Glòria. Un títol que s’escau en el regust que deixa la novel·la. Una temàtica molt bonica i interessant que podria arribar a la glòria si no fos perquè Sales porta al detall i a la minuciositat fins a l’extrem, com en el cas de les cartes de la Trini. L’autor ens deixa amb la incertesa de com hagués sigut la novel·la sense aquest excés de detall.

Ressenya de " Incerta Glòria"

Incertesa per una possible Glòria

Joan Sales va escriure i reescriure Incerta Glòria tantes vegades com va caler fins arribar a les quasi 800 pagines de la novel·la, per fi, lliure de censures franquistes. La temàtica que travessa tota l’obra, la guerra, serveix com eix i com a escenari per desenvolupar tota una trama relacionada amb la misèria humana, la guerra personal. La d’aquells que busquen l’absolut en l’amor i en la vida en general mentre els dura la glòria, mentre els dura la joventut i com de miserables són quan se n’adonen que la guerra els hi ha pres l’oportunitat.
És una obra que entre els tres narradors, en Lluis, la Trini i en Cruells expliquen com va ser la nostra guerra, des del seu punt de vista, des del bàndol republicà. Una colla de nois que fregaven la vintena d’anys mentre perdien la joventut a les trinxeres.
El llibre està estructurat en quatre parts. La primera són les cartes que li envia en Lluís al seu germà des del front d’Aragó on explica el seu dia a dia. La segona són les cartes que la Trini, la companya d’en Lluis, envia a en Juli Soleràs. La tercera està narrada per en Cruells, un jove que lluita al costat d’en Lluis. En “ El vent de la nit”, la quarta part, el narrador també és en Cruells però des de la postguerra. Tot i que cap de les parts estigui narrada per en Juli Soleràs, aquest és un personatge que cobra molta importància en el transcurs de l’obra, ja que l’autor sembla que va voler encarnar en ell aquell personatge savi i alhora desgraciat per mèrits propis. Son aquests els personatges que més pes tenen, des d’on veiem l’horror dels supervivents de la guerra, que tal i com diuen, haguessis preferit morir-hi ja que son supervivents en una vida sense la glòria i l’absolut de la joventut.
Hi ha una infinitat de personatges que passegen entre les feixugues pagines d’Incerta Glòria. Un títol que s’escau en el regust que deixa la novel·la. Una temàtica molt bonica i interessant que podria arribar a la glòria si no fos perquè Sales porta al detall i a la minuciositat fins a l’extrem, com en el cas de les cartes de la Trini. L’autor ens deixa amb la incertesa de com hagués sigut la novel·la sense aquest excés de detall.

Fragments dels llibres

L’agulla daurada

- Mira, fem un pacte. No sé si existeixes, allà baix aquesta qüestió no em preocupa, però aquí dalt és diferent. Tu guanyes. Per si de cas, parlem-ne.” “ Es un pacte vil i interessat, però tothom es torna així quan no hi ha raó que l’ajudi a entretenir el seu terror individual.” [p.13-14]

Trobo que aquest fragment plasma molt bé com les persones, quan patim per la nostra integritat, quan tenim por i la nostra seguretat no està a les nostres mans, creiem en les pròpies invencions. Creiem en Déu quan normalment no ho fem. Tenim por de, i ens aferrem a nosaltres mateixos, ja sigui a la banda de la raó o a la de la fe, però al cap i a la fi tot acaba sent obra nostra, l’avió, Déu, etc.
Només ens n’adonem de la fragilitat humana en tots els sentits quan no depenem de nosaltres mateixos. Aleshores volem fer responsables de la nostra integritat a un altre, a un que vam inventar justament per aquests moments i que encara tenim dubtes de la seva existència.

- “ Quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. És com si la teva memòria, feta de papers i de paraules escrites, es negués a acoblar-se amb l’objecte real”. [p.27]

Aquest fragment l’he escollit perquè m’he trobat en aquesta situació varies vegades i és del tot frustrant. A copia d’haver vist tantes vegades un mateix “objecte” fora del seu context real, el fa irreal i vulgar quan per fi el veus de veritat. A més et sents malament quan penses que algú altra va creure’l especial i tu no. Tu ja l’has vist centenars de vegades.

- “ La meva desgràcia, aleshores, era infinita perquè era física” [p.29]
Aquest l’he escrit perquè em va fer gràcia. Quan les desgracies d’un “van per dins” són privades i per tant no són tant greus. En canvi quan s’exterioritzen, en aquest cas físicament, són horribles perquè es fan evidents i a més han pres forma.

- Veia la meva estada a Leningrad com si no l’hagués viscuda. Com una fantasia que em duia a l’enyorament. [p.232]
Com la d’abans, aquesta m’agrada perquè quan m’hi he trobat ha sigut frustrant. Tot el que surt de la rutina i de la quotidianitat se’ns converteix en fantasia un cop no és present. No som capaços de retenir les sensacions per molt que les intentem immortalitzar amb fotografies i vídeos. Sembla que no ho haguem viscut i enyorem no sabem ben bé el què.


Incerta Glòria

- “No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre algú. [p.25]
Trobo que explica perfectament l’egoisme humà. Volem que tothom ens miri amb bons ulls i comprengui els quès i els perquès de les nostres accions i després som els primers en no escoltar els dels altres. A més ens tornem més exigents i crítics quan la “cosa” no va amb nosaltres.

- L’amor és sublim per qui el fa i obscè per qui s’ho mira. [p.143]
L’amor, des de que existeix tal i com l’entenem, sempre ha tingut aquest doble joc. Deu ser que encara no l’hem acabat de definir. Tot i així, aquesta frase em va cridar l’atenció per la complexitat del seu contingut i la senzillesa amb la que l’escriu.

- [...] Una dona d’una netedat absoluta, és a dir, sense cap sentiment. Perquè els sentiments sempre són poc o molt bruts. [p. 157]
Els sentiments mai són neutres, mai són indiferents pels qui els sent, per tant, són com pinzellades, com taques sobre del “res”. És divertit, si més no, curiós pensar que una cosa bruta pugui ser millor que una de neta. Si més no, així és com jo ho entenc.

- Aquesta història em preocupa. La guerra te coses ben desagradables. ¡ Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres sinó l’odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. [p.164]
En aquest cas, és dur de llegir com a una persona li és indiferent matar però no odiar. Odiar, a més, sense motiu, sense raó de ser. Explica molt bé com al final l’important no és el que es fa sinó el com es fa. És un fragment que dona molt de si, crec.

- No em clavis un sermó; els sermons són desoladors perquè son un ranxo, igual per a tothom, quan cada u sent el seu mal com a únic i intransferible. [p.173]
Tendim a generalitzar per estalviar esforços i resulta que després res no és universal quan de sentiments es tracta. O potser sí, però quan les coses ens passen a “nosaltres” sempre són pitjors, i per tant, res que inclogui més d’un subjecte ens complau.

- La meva novel·la és decepcionant, sí; a penes si donaria molt justet l’argument d’una novel·leta rosa per a noietes de dotze anys. Però és la meva. No en tinc d’altra. I per mi...per a mi és apassionant. [p.497]

Amb el que és nostre, sigui poc o molt, som més tolerants i inclús ens agrada més. I és clar que sí. Tenim el que tenim i no una altra cosa, doncs hem de valorar-ho. Com deia Dalí: “ Hay que sublimar todo lo vil”

EL GENER DEL 2007, PFIZER VA TREURE AL MERCAT UN TRACTAMENT ANTITABAC DE 12 SETMANES

DEIXAR DE FUMAR ÉS FÀCIL

· Des de fa dos anys més de 25.000 persones han abandonat el tabac
· Champix són unes pastilles de vareniclina per deixar de fumar amb tres mesos

6 anys fumant 20 cigarretes al dia. En aquest temps m’he sentit dir de tot: un dia ho deixaré, mai podré deixar-ho, no tinc la voluntat suficient, quan acabin exàmens ho deixo, no vull deixar-ho perquè m’engreixaré, vull deixar-ho però no tinc diners pels tractaments, etc. Dubto que cap fumador no hagi pronunciat mai interior o exteriorment aquestes paraules. Per començar a deixar de fumar resulta molt eficaç anar al metge de capçalera, d’entre d’altres coses perquè poden dir-te: amb Champix, un medicament en forma de pastilles podràs aconseguir-ho fàcilment, és un nou sistema que ha obtingut resultats molt satisfactoris, com va dir-me la Remei. Ara, després de dos mesos sense fumar i en tractament, em pregunto si aquest medicament és l’antídot contra el tabaquisme i contra la poca voluntat pel seu abandonament.
Els fumadors es tornen adictes a la nicotina. La nicotina actua sobre el sistema nerviós, on la seva unió a diversos receptors provoca l’alliberament d’un missatge químic, la dopamina, responsable de la sensació de plaer que provoca el fet de fumar. La vareniclina, comercialitzada des del gener del 2007 a Espanya per la companyia bioquímica Pfizer sota el nom de Champix, te doble acció. Per una banda actua igual que la nicotina ajudant a alleujar els símptomes de l’abstinència, però alhora també actua en contra de la nicotina, és a dir, ocupa el seu lloc ajudant a reduir els efectes de plaer del tabac, per tant, si l’ex fumador volgués tornar a fer una pipada no obtindria la mateixa satisfacció d’abans.
El tractament ha d’iniciar-se un cop la persona que el seguirà n’està convençuda ja que el reforç psicològic és del tot necessari encara que la medicació estalviï esforços. Per això Champix proposa que el pacient fixi una data concreta per deixar de fumar. L’inici del tractament ha d’iniciar-se una o dues setmanes abans d’aquesta data on: del dia 1 al 3 s’ha de prendre un dosi de 0,5mg cada 24 hores. Del dia 4 al 7, un dosi de 0,5mg cada 12 hores i del dia 8 fins la setmana 12, que és el que dura el tractament, una dosi d’1mg cada 12 hores. A més, el tractament permet que fumis durant aquestes dues primeres setmanes, però no només fumes molt menys sinó que fins i tot, en alguns casos, abans de la data límit ja no ve de gust, perquè aquella cigarreta que abans aportava plaer al fumador, ara li aporta mareig i mal d’estomac. La Dolors, una dona de 46 anys fumadora de 40 cigarretes diàries durant 28 anys, em comentava que a ella li havia passat. Ara fa 1 any i 3 mesos que va iniciar el tractament amb Champix i que no fuma. – Ho havia provat tot, xiclets, pegats, psicòlegs i res de res. – em va dir.
Un cop sobrepasses la data límit és quan arriba el moment crític. El cos ja no reclama nicotina però el cervell reclama l’hàbit que actua com a compensació de certes accions: àpats, estones en societat, etc. A més, normalment, l’hàbit de fumar va associat a les coses bones i agradables i actua com a reforç contra els nervis i l’estrès. Davant d’aquest fet, que és el primer culpable de totes les recaigudes, és important l’ajuda d’especialistes, familiars i amics. Què fa Champix al respecte? Crea la pagina web www.liferewars.es on pots registrar-te i et fa un seguiment, indica els progressos, els diners estalviats, proposa mètodes de relaxació i d’altres possibles recompenses i ajudes que serveixin al pacient com a incentius per seguir el tractament. També obre una línia telefònica perquè en moments crítics i sensibles a la recaiguda puguis trucar-hi i parlar amb una persona que atenuï aquesta necessitat. – Potser sona ridícul però jo hi vaig trucar diverses vegades i fins i tot vaig arribar a escridassar a la persona que parlava amb m. Em desfogava amb ella, pobre, quan hi penso ric, però en aquell moment estava totalment en ple síndrome d’abstinència- em deia l’Alba, una noia de 37 anys que fumava unes 25 cigarretes al dia. – Havies intentat alguna altra vegada deixar de fumar? – sí, amb xiclets, però em passava el dia mastegant nicotina i fumant, així que em sembla que fumava encara més, per això vaig deixar-los- quan fa que no fumes? – 9 mesos i 8 dies. – Veig que hi penses molt encara, sinó aquests vuit dies passarien per alt potser. – Sí i no. Els conto perquè quan faci 10 mesos hauré estalviat 1.000€ amb tabac i amb aquests diners marxem de creuer amb el meu marit.
Fins ara, les opcions farmacològiques disponibles a Espanya eren dues: la teràpia de substitució nicotínica (TSN) tan en xiclets com en pegats i el bupropion, un inhalador que funciona com a atenuant de noradrenalina i serotonina, les reaccions químiques que provoquen la sensació de plaer. Aquest medicament ha mostrat la seva eficàcia tot i que existeixen diferents contradiccions greus relacionades amb l’existència de problemes psíquics com la depressió i l’ansietat. A part provoca, en molts casos, irritació i hemorràgia nasal, tos i mal de coll causats per la forma en que s’administra.
Existeixen diversos estudis que es proposen analitzar l’eficàcia de la vareniclina envers la del bupropion i del placebo, com el de l’Àrea de Farmàcia de Castilla la Mancha, el de “Servicio Navarro de Salud” i el del Departament de cardiologia de l’hospital universitari “ La Paz” de Madrid.
L’estudi de Madrid es va realitzar a partir de 2.045 fumadors crònics de més de 15 cigarretes al dia d’entre 18 i 75 anys. Segons els resultats d’aquesta anàlisi, durant les setmanes 9 i 12 de tractament, gaudien de l’abstinència el 51% dels tractats amb vareniclina, el 32% els del bupropion i un 17% els del placebo. Després d’un any de l’inici del tractament, dels que havien aconseguit l’abstinència les primeres setmanes, van aconseguir mantenir-la un 58,6% dels tractats amb vareniclina, un 33% amb el bupropion i un 8,4% amb el placebo. Tot i que els nivells d’abstinència són alts, veiem que hi ha un percentatge elevat de persones que recauen després de deixar el tractament. – Jo tenia tan clar que ja no necessitava fumar, que vaig deixar la medicació. A les tres setmanes ja estava fumant altra vegada- em deia la Sara, una noia de 27 anys, fumadora de 20 cigarretes diàries des dels 16. - Si no necessites grans dosis de voluntat amb aquest medicament perquè no l’has reprès? - Són molts diners i tot i que sí que és veritat que les pastilles t’estalvien molta de la voluntat...Costa. – Home, si conto només les dotze setmanes, a mi em costen poc més les pastilles que fumar i fumava tant com tu. – Ja... ( riu) però les pastilles les pagues de cop.
Tal i com em comentava la Sara, l’aspecte econòmic d’aquestes pastilles és un dels factors pel qual crec que Champix encara no es comercialitza a pales. Quan la Remei va dir-me el preu vaig pensar que era una presa de pèl: 305€ dosificat en les tres capsetes: 70€, 80€ i 155€. Després,però, vaig fer càlculs i em costava poc més que fumar-me les 20 cigarretes diàries. Per tant, a la Dolors i a l’Alba els havia sortit més econòmic deixar de fumar. – I tant! Déu meu, jo gastava 5,60€ amb tabac cada dia, 560 els tres mesos, si calcules...son més de 200€. Em deia la Dolors. – Sí sí, ja t’he dit que marxo de creuer- em va dir l’Alba. El bupropion surt més econòmic, 170€ tot i que només son 9 setmanes de tractament.
El doctor de la Unitat de tabaquisme del Servei de Medicina Preventiva de l’hospital Universitari de Bellvitge, Josep Maria Ramon va afirmar a Europa Press que “La vareniclina, es particularment rentable pels sistemes sanitaris” i que “ S’ha consolidat com una de les opcions més eficaces en el tractament per deixar de fumar”. Des de que Champix es va començar a comercialitzar a Espanya, unes 25.000 persones han aconseguit deixar de fumar.
Després d’informar-me de tot això no entenia algunes coses. Si la vareniclina és més eficaç que els altres mètodes i a llarg termini és el més econòmic, perquè no s’anuncia Champix per la televisió? Perquè no es comercialitza més i té més ressò? El punt fosc de Champix és que els estrictes criteris d’exclusió en alguns estudis del mateix medicament, fan dubtar de si els resultats obtinguts poden ser extrapolables a la població fumadora general. La seva recent comercialització i la contínua publicació d’estudis al costat de l’aparició d’importants afectes adversos post-comercialització fan necessari un rigorós control i seguiment terapèutic, és a dir, no tothom pot prendre’n per possibles reaccions fatals. Les més lleus i també les més freqüents són les nàusees, vòmits, mal de cap, insomni, marejos, diarrees i molèsties estomacals. Les més greus són d’infart de miocardi, canvis d’humor sobtats, comportament agressiu, trastorns del sistema nerviós i canvis en el sistema renal. Aquestes reaccions estan indicades en el mateix prospecte del medicament, de 61cm x 27cm, i van dirigides a un tipus de persones concretes: persones amb antecedents d’infart, de problemes renals i pròxims a la depressió.
Fa pocs minuts he pogut parlar amb la tercera dona que va prendre la decisió, fa 2 mesos, de deixar de fumar amb Champix, la Carmen, de 45 anys. – Mira, acabo d’escriure les reaccions adverses del medicament- li he dit, i m’he posat a numerar-les. – N’has notat alguna, tu? – No... bé, vaig vomitar a l’inici del tractament i em costa dormir. – Podem dir que sí, aleshores. –sí-. Hem seguit parlant del tractament i li he confessat que vaig tenir les mateixes reaccions adverses al medicament. Tot i així m’ha dit que està encantada amb la medicació. – Començava a tenir veu de “ Manolo” i això va engegar totes les alarmes. Tinc el coll molt delicat.
Ara ja puc treure conclusions clares. La vareniclina presenta un mecanisme d’acció diferent als que existien fins ara, els TSN i el bupropion. Els estudis realitzats demostren que la seva eficàcia és superior als altres mètodes. Si es calcula a llarg termini, Champix, a més, sur més econòmic. Les reaccions adverses que s’han pronosticat a alguns dels tractats amb Champix,però, han posat en dubte el medicament. Tot i ser casos puntuals, per garantir la seguretat de tots els possibles pacients de vareniclina no es pot comprar ni prendre sense recepta mèdica. La qual cosa imposa obligatòriament que el metge particular estigui al corrent de la situació i sigui ell qui valori i estudiï la compatibilitat entre ambdós. Així doncs, Amb tot el ventall de pros i contres sobre la taula estic convençuda de que tenim davant l’enemic numero del tabaquisme.

Ressenya de " L'agulla daurada"

"L'agulla daurada" de Montserrat Roig

Viatge a les ferides de Sant Petersburg

Avui dia, quan ens parlen de la guerra no parem atenció perquè res no ens sorprèn. Res ens la fa especial sempre i quan no ens la humanitzin.
Un encàrrec de feina, una història de passió cap a una ciutat, una crònica de viatge, unes paraules d’enyorança, unes lliçons de filosofia de butxaca, contextualització històrica i testimonis d’un setge terrible com va ser el de Leningrad – actual Sant Petersburg- durant la II Guerra Mundial. Montserrat Roig presenta L’agulla daurada com una crònica del seu viatge a Leningrad l’any 1980. Un viatge motivat de la invitació d’Edicions Progrés de Moscou, per escriure un llibre sobre el setge de la ciutat. Narrat des de la primera persona, Roig omple d’experiències i sentiments 234 pàgines que ens fan possible una visió neta de rancúnia del que va ser el setge a l’actual Sant Petersburg. No és fins al final del llibre que ens n’adonem explícitament del que va suposar el bloqueig, quan Roig explica i resumeix les entrevistes i converses que va tenir amb els seus supervivents.
En la primera part del llibre Roig es centra a explicar la seva arribada al nou país, el sentiment d’enyorança que sent al ser lluny de casa i lluny del que podria ser-li, si més no familiar, “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”.
En aquest primer bloc coneixem la ciutat de Sant Petersburg i el primer intèrpret de Roig, Nikolai, un jove amb problemes amb l’alcohol. Nikolai no només dificulta la tasca de Montserrat a l’hora de portar a terme la seva investigació sobre el setge sinó que també li ensenyarà a l’autora a apropar-se més a les persones de la ciutat i a desempallegar-se de tota mena de prejudicis que duia d’ells des de Barcelona. Tot i així Edicions Progrés de Moscou, li assigna un nou intèrpret.
En el segon bloc Montserrat ens presenta al seu segon intèrpret, en Valeri, però sobretot, l’autora ens prepara pel tercer bloc. Roig ens contextualitza Sant Petersburg, ens contextualitza la ciutat quan duia per nom Leningrad i estira la corda fins a explicar-nos històries dels inicis de la ciutat, dels fundadors, dels seus poetes i personatges transcendents.
Roig comença a conèixer una ciutat distinta de la que havia vist fins aleshores, comença a adorar-la , a admirar-la i comença a posar cara i noms als supervivents del bloqueig.
No és fins al tercer bloc que no ens trobem cara a cara amb el bloqueig de Leningrad i els seus protagonistes. Aquí Roig fa petar la traca final del seu llibre arribant al seu punt culminant. Tot un seguit d’entrevistes de les quals n’extreu quasi cent pàgines de testimonis i vivències personals d’una cruesa esgarrifosa, que no deixen indiferent a ningú.
La humanització de les dades, els passatges que li expliquen i la neutralització que treballa Roig en tot moment, fan que el propi lector sigui el que hi posi la magnitud merescuda als fets com per acabar la lectura amb un torbament significatiu. Un llibre que, sens dubte, mereix una previ coneixement dels fets per apreciar-lo millor.

AJURIA ENEA ACOLLIRÀ EL QUART LEHENDAKARI DES DE LA RECUPERACIÓ DEL GOVERN BASC

IBARRETXE ECLIPSA LA PROCLAMACIÓ DE LÓPEZ ANUNCIANT EL SEU ADÉU

· El nou lehendakari surt com l’escollit amb 36 sufragis
· El líder del PNB denuncia el pacte del PSE i PP de poc transversal

“Aquí vaig començar i aquí deixaré de fer política”. Així és com Juan José Ibarretxe (1999-2009) va dir adéu a la política abans de ser desbancat pel pacte entre PSE i PP, que juntament amb UPyD i sense la il·legalitzada esquerra abertzale van proclamar Patxi Lopez Álvarez, nou lehendakari. El quart des de la recuperació del govern basc.
El líder del PNB va eclipsar totes les mirades de dins i fora el Parlament de Vitòria anunciant la seva retirada de la política. Algunes veus del propi partit asseguren que en una carta Ibarretxe ja va dir adéu la primavera passada en un cercle reduït, però la victòria dels 30 escons de l’1 de març va impedir-ne la sortida. Ibarretxe que va entrar al govern basc com a vicelehendakari de José Antonio Ardanza el 1998, va trencar el silenci amb un insinuant “agur” en l’últim Aberri Eguna.
Patxi López, que després de l’anunci d’Ibarretxe va quedar en segon pla, va sortir elegit amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i UPyD. El nou lehendakari va oferir mà entesa al seu principal adversari i fins i tot va fer una reivindicació del seu llegat, “A tots els devem molt i amb Ibarretxe hem discutit però també ens hem entès”, va admetre.
Un cop es fa fer pública la retirada de Ibarretxe i la proclamació de Patxi López com a nou lehendakari, López va iniciar un discurs en el qual va posar èmfasi a la lluita contra ETA i a les mesures anticrisi, i va subratllar la intenció d’actuar amb diàleg obert. Va reclamar el supor de totes les forces parlamentàries per dissenyar un nou pacte antiterrorista d’Ajuria Enea. En clau d’autogovern, també va fer una crida al diàleg per “recuperar l’esperit de pacte” que va donar origen a l’Estatut basc per acabar de desplegar-lo.Ibarretxe, al seu torn, va a denunciar el pacte treballat des del 2001 entre socialistes i populars per descavalcar el PNB i “repartir-se el poder”. “Aquesta és la seva concepció de la transversalitat”, va concloure. Ibarretxe també demanar a Patxi López l’impuls d’un nou procés de negociació amb tots els partits per exercir el dret a decidir o el compliment de l’Estatut.

L’ESTAT QUE AL 1948 COMPTAVA AMB 650.000 HABITANTS, AVUI EN TE 7.411.030

61 ANYS D’INDEPENDÈNCIA A ISRAEL

• 
  El país s’ha convertit en una potència regional i mundial gracies al poder tecnològic
• 
  Tel Aviv celebra, també, el seu primer centenari
  
  Israel va complir, ahir, els 61 anys de la seva independència entre celebracions,anàlisis i debats sobre la seva història. Tel Aviv, la primera ciutat hebrea, celebra els cent anys amb actes culturals i esportius. “ si el meu avi, mort pels nazis, veiés que estem celebrant un Estat jueu lliure i independent pensaria que estic boig” va dir un jove que festejava el centenari. Fa uns dies el país es va paralitzar per fer el recordatori de l’extermini d’un terç del poble jueu durant l’Holocaust a la shoah. I Ahir milers de persones van visitar els cementiris per perpetuar la memòria dels 22.570 israelians que van perdre la vida a totes les guerres i atemptats .
  Israel és un país més petit que Galicia. Al 1948 comptava amb 650.000 habitants, avui en té 7.411.030. el 75,5% són jueus, el 20,2% són àrabs de nacionalitat israelita i la resta, el 4,3% de la població, gairebé 320.000 persones, son immigrants, especialment de l’antiga Unió Soviètica, que no han sigut adscrits com a jueus. Tot i que les dimensions del país siguin molt petites, Israel 2009 es una potència regional i mundial. Compta amb vuit satèl·lits d’espionatge i comunicació. El míssil antimíssils Fletxa converteix el cel d’Israel en l’únic del mon que actua com a escut protector. A més, és un Estat que compta amb algunes de les ments més privilegiades del planeta, que han guanyat una gran quantitat de premis Nobel en els camps com el de la química o la medicina. Israel te el major número de companyies de alta tecnologia ( unes 3.000) després dels EEUU. No només pot presumir en el camp de les ciències sinó que compta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que, sovint, marca l’agenda nacional i destrueix polítics.
  Els habitants d’aquest petit país sembla a ser que podran seguir cantant, com en aquestes últimes setmanes de celebració contínua “ Yihiye tov” ( tot anirà bé)
  
  

titulars grip porcina

LA GRIP PORCINA ESTÀ CAUSANT LA SEMI PARALITZACIÓ DE MOLTES CIUTATS MEXICANES

MÈXIC PATEIX DOBLE CRISI ECONÒMICA

• 
  Els analistes preveuen que aquest any hi hagi una davallada econòmica de fins el 5%
• 
  Els dos operadors turístics més grans d’Europa han cancel·lat tots els vols a Cancún

Joaquín Soler Serrano entrevistó al artista de Figueres en “ A fondo”

Salvador Dalí: “ Le diría a Dalí que es un puerco”

• 
  El pintor y escritor basó su discurso en la idea de avanzar continuamente
• 
  El entrevistado explicó su nueva forma de pintar: El Hiperrealismo Metafísico

Joaquín Soler Serrano entrevistó, ayer, a Salvador Dalí en “A Fodo”. El artista presentaba un aspecto un tanto dejado que delataba posibles nervios y fatiga. Su pelo no guardaba orden alguno y el sudor se ancló en su cara hasta el último minuto de la entrevista. Con mirada fría, bastón en mano y bigote puntiagudo y repeinado, Salvador Dalí se dispuso a responder todo el abanico de preguntas.
El periodista optó por empezar con una lista de adjetivos para describir al invitado, Dalí, pero, tubo que añadir dos: “soy metafísicamente monárquico y apolítico” dijo.
A pesar de ése inicio poco claro, sus palabras fueron llenándose de sentido a medida que avanzaban en el tiempo. Se llamó a si mismo puerco dando como explicación que los puercos nunca retroceden. De esta manera encajó el tema principal de la entrevista: Dalí nunca retrocede si no que siempre avanza. Sin que sus declaraciones sorprendieran a nadie, y siguiendo la línea de que él sólo avanza, explicó que había encontrado una nueva forma de pintar: el Hiperrealismo Metafísico. Explicó que se basaba en empezar los cuadros más atrás de su propio marco físico. Aun así dejó claro que la perfección no existe, aunque el éxito de todo lo que crea sea rotundo. “La clave está en sublimar todo lo vil” dijo. Joaquín Soler le preguntó por su famosa obsesión por la muerte a lo que Dalí contestó que siempre se había tenido que diferenciar de su anterior hermano, muerto. Aun así dijo que no teme al fin de la vida porqué tiene fe católica y cree en la inmortalidad del alma. Su discurso terminó cuando confesó que pintar no es lo que le hace feliz. “ A los pintores se les trata como tontos, prefiero ser escritor”.

Portant el record a casa

James Blunt- Carry you home/ et portaré a casa

Vaig veure’l estès a terra i res no em va aturar per arribar fins on era el seu cos. Vaig veure’l respirar per última vegada. Sabia quin era el meu deure des de feia temps. Sabia que guardava una carta dins la jaqueta. Una carta del seu primer i únic amor, on deia que quan ell ja no hi fos volia que tornés a les seves mans. Juntament amb el trosset de paper hi havia una fotografia d'ella i d’un penyassegat. Segurament el lloc de la seva primera cita. Darrere d’aquesta, l’adreça de retorn.
Vaig escapar-me d’aquella guerra que havia mort el meu millor amic i company de batalla per tornar el seu record al seu lloc. Aquell poblet, tranquil, no va obrir la boca al veure’m arribar. Ningú no em coneixia però tots podien imaginar qui era. Tots menys ella. No estava on indicava l’adreça però vaig caminar fins arribar al penyassegat de la fotografia. Ella estava allà, esperant sense saber el què. El seu aspecte havia envellit enormement per l’espera desesperada. Quan va mirar-me els seus ulls estaven plens d’esperança i por. Vaig donar-li el que li pertanyia, no podia tornar-li res més. Només aquell tros de paper. Ella va restar immòbil i jo vaig marxar, perquè allà ja no era benvingut i ja havia complert el meu deure: Havia tornat el meu millor amic a casa.

Salvador Dalí: "Dalí es un puerco porqué los puercos nunca retroceden"

Salvador Dalí, pintor y escritor nacido el 1904 en Figueres. Hoy intentaremos saber más
del artista que llena las salas de su museo con obras de arte surrealistas propias de ideas rebuscadas y delirantes.

- ¿Usted ha querido ser cocinera, Napoleón y Dalí. Que quiere ser ahora?
- Quiero ser Dalí. Aún no lo he conseguido.
- ¿Cómo definiría a Dalí?
- Dalí es un puerco, porqué los puercos nunca retroceden. Yo voy más allá, voy hacia el plus ultra!
- Y como siempre, imagino que de la mano de su esposa Gala,¿ no?.
- Efectivamente. Gala me apoyó en el pasado y lo sigue haciendo ahora. Es mi musa, la protagonista, la modelo para mis obras. De hecho, me quiero volver a casar con ella, ahora que todos se divorcian. Me gustó mucho la primera vez.
- ¿Y cómo definiría su obra?
- Antes era Surrealismo ahora, “heureca”! a mi obra le llamo Hiperrealismo Metafísico. He logrado empezar la pintura más lejos del mismo marco. Todo lo que va por detrás del horizonte físico, es metafísico.
- ¿Tienen que ver aquí, las influencias de todos los ismos de las vanguardias, que tanto le fascinaron?
- Sí, los ismos me ayudaron a encontrar a Dalí. Pero ahora Dalí va hacia el plus ultra y vuelve a lo clásico. Cada vez me gusta más Velázquez.
- ¿Por qué cree que Dalí avanza hacia lo clásico?
- La idea de la muerte me obsesiona. Siempre ha sido así porqué yo tuve un hermano que murió. Se llamaba Salvador, y mis padres me nombraron así por él. Siempre he tenido que hacer grandes esfuerzos para diferenciarme de mi hermano muerto. Lo clásico me tranquiliza.
- ¿Le da miedo la muerte?
- No, cada vez tengo más fe en el catolicismo y creo en la inmortalidad del alma. Por eso Dalí siempre avanza. Nunca para o retrocede.
- ¿Ha logrado de esta forma su perfección?
- La perfección no existe. El éxito de mi carrera es excesivo, como todo en mi, pero no es perfecto.
- ¿Es feliz sin lograr la perfección en su obra?
- Por supuesto. Soy feliz con mi esposa Gala de la misma manera que lo soy cuando las moscas llegan hasta mi moca y las aprieto con los labios para que muevan las alas y me provoquen ese cosquilleo. Sublimo todo lo vil.
- ¿No ha nombrado la pintura en esta última lista. Porqué?
- Porqué a los pintores se les considera tontos. Prefiero escribir. A los escritores se les considera más cultos, y yo lo soy.
- ¿Seguirá pintando?
- Por supuesto, tengo que ir completando mi museo de Figueres.

Un St. Jordi, cada vegada, més personal

Quan vaig arribar a la Plaça Catalunya només vaig desitjar refugiar-me del que hi havia anat a buscar: Un Sant Jordi assoleiat, calorós, ple de gent, de llibres i de roses. Vaig intentar apropar-me a les paradetes de llibres per provar de fullejar-ne uns quants, però la multitud no m’ho va permetre. Vaig decidir entrar a l’Fnac a refrescar-me i escapar-me d’aquell formiguer imfumable. El que no imaginava és que l’Fnac estaria igual. La gent, però, comprava música i deixava intactes les prestatgeries de llibres. Em va semblar molt curiós i vaig preguntar-me si tothom que hi era s’estava refugiant del mateix que jo.
Vaig tornar-hi el dia següent per preguntar als treballadors si la situació que havia vist el dia anterior era l’habitual. No. Ja ho vaig veure només entrar. No hi havia gaire gent i les prestatgeries de la secció de música estaven incomplertes. Vaig dirigir-me a un noi jovenet que col·locava cd’s. Hola, volia saber si preveieu que ahir la gent entraria i compraria tant? - Que va! – va dir-me el Carles amb cara de sorprès. El més curiós és que va vendre més música que llibres! - Quin tipus es va vendre més? - De tota mena, la veritat. Vas fixar-te si compraven més els homes o les dones? Sí, les dones van comprar més. Sou més llestes. Perdona? És més fàcil encertar el gust amb la música que no amb un llibre. Sí senyor ! Tenia tota la raó! Les dones comencen a desistir davant el dubte anual de quin llibre comprar. Ara només em faltava saber perquè, aleshores, els carrers estaven plens de gom a gom. Vaig preguntar a la gent de la facultat, a la família i als amics. Les respostes van ser similars. Tots havien anat al centre a comprar. Ells havien comprat un rosa a la parella i llibres per ells mateixos i elles s’havien comprat llibres i, ves per on, la Marta i la Laia música per ells! – Perquè? - li vaig preguntar a la Marta- . - El llibre que li vaig comprar l’any passat no se’l va acabar perquè no li va agradar.Els carrers de Barcelona segueixen plens el dia de St. Jordi perquè la tradició de remenar i comprar llibres a les paradetes no ha mort. Pensava que la gent que vaig veure a l’Fnac només buscava tranquil·litat, com jo, però no. Buscaven encertar els gustos dels seus estimats amb la música i deixant la lectura al territori personal.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda : "Todo escritor es una mentira"

L’autora “Del carrer de les camèlies” recull el Premi St.Jordi fora de temps


Mercè Rodoreda es resisteix a mostrar la seva persona

• L’escriptora reconeix sorprendre’s, a vegades, a si mateixa
• Del Arco només aconsegueix mitges veritats a l'entrevista

El Moulin Rouge de lowcost

A un dels carrerons foscos, estrets, encara empedrats i bruts del casc antic de Barcelona, al carrer del Cid, trobem “La Criolla”, un bar construït sobre els fonaments d’una fàbrica de teixits. A l’entrar-hi, un sostre poc visible per la seva gran altura i pel núvol espès de fum que el difumina, ens deixa indefensos davant tots els perills que comporta el recinte. Si al carrer veiem lladres amagats entre les ombres de les poques faroles que l’il·luminen i els quatre arreplegats que surten del bar, dins hi ha una varietat de gent, si més no, digna de ser descrita. Prostitutes, turistes en busca dels seus serveis, clients habituals de les mateixes i homosexuals que es despisten al sortir de “Cal Sacristià”, el bar d’ambient que hi ha just davant. Tota aquesta colla de gent podrien ser, sense que ningú es sorprengués, actors i actrius de “La Criolla” i els seus decorats; un ecosistema amb aires teatrals. Llums de colors i columnes camuflades de palmeres. Tan el terra com les parets estan brutes i enganxifoses de la beguda que els cau a les riuades de borratxos que donen vida al local, mentre ballen al ritme de les músiques que hi sonen a tot volum contrastant amb el silenci dels carrers. Les noies que s’hi passegen ensenyen les seves carns gastades i marcades no precisament pels anys que suporten, parlen amb els homes, amb els que s’hi s’escau, fan una passejadeta fins el pis de dalt. Tot plegat sembla un Moulin Rouge de lowcost que acull tots els vicis de la ciutat.

Quan les baralles particulars esdevenen col·lectives

Últimament al departament francès Illedefrance ha incrementat la violència entre els joves dels diferents municipis. Kayo, un noi de 17 afirma que no són bandes delinqüents, " les bandes requereixen organització i nosaltres actuem instantàniament" va dir . També va fer èmfasi en que ja no existeixen les baralles d'u contra u, sinó que ara s'hi implica i afegeix tothom. "Parlar no serveix per a res" deia el jove.
El 15 i 16 de gener la policia de Aulnay-Sous-Bois va interpel·lar 29 membres pertanyents a dos grup diferents. Els de la ciutat Grueso Sause i els de Mitry. S'havien barallat durant més de quatre hores per tan sols una mirada inoportuna d'un d'ells.
El Pep, de 20 anys, un noi de Grueso Sause, explicava que ara només ajuda els més petits quan tenen problemes. Segons ell el problema rau en la desconfiança de tots ells cap a la policia, " No avisaríem a la policia sinó a la gent del barri".
L'alcalde i els educadors de carrer tampoc parlen de bandes sinó de "fenòmens d'adolescents no escolaritzats". El problema, segons ells rau en la formació de "guetos" provocat per la misèria i la no integració". La Cèl·lula de recol·locació, formada per mediadors, educadors, policies nacionals i municipals i l'alcalde de la ciutat, té com a objectiu principal sufocar els hàbits violents de la població anticipant-se als esdeveniments i evitant-los.
L'alcalde va posar de manifest que Aulnay-Sous-Bois fa 12 mesos que espera l'arribada de la UTEQ ( Unitat Territorial de Barri), successors de la policia de proximitat per tal de garantir la seguretat de les persones.

comentari de text

"UNA ADORABLE CRIATURA"

Truman Capote ens relata un dia amb Marilyn Monroe .És un text que va escriure després de la seva mort; un homenatge a una criatura, segons l’autor, adorable. Capote, a través de la conversa que manté amb l’actriu, ens deixa veure els tres grans trets que la caracteritzaven tot i que sorprenguin per ésser un dels símbols de la bellesa més extrema.
L’autor no deixa una sola paraula orfe de sentit. Ja només a l’inici, al funeral de Constance Collier, Capote ens ensenya que darrera d’aquelles rialles i vestits i havia una noia insegura, que arriba tard a l’esdeveniment perquè no ha sabut com vestir-se ni maquillar-se per l’ocasió. Una noia que enveja i admira a les altres actrius alhora que es desvaloritza i dóna màxima importància a allò que els altres pensen d’ella.
Més endavant, amb un restaurant xinès com a escenari, Capote ens fa evident que a la inseguretat l’acompanya la innocència. Un vocabulari despreocupat, una Marylin fàcil d’enganyar i ignorant de moltes coses, la farien, potser, fins i tot, vulgar si tot això no tingués com a coixí aquesta innocència, que la fa divertida i dòcil.
Finalment, explica la visita, a petició de Marylin, a South Street, un barri pobre i gris, amb Brooklin a l’horitzó. Un escenari perfecte per concloure el text ja que simbolitza el retorn a les arrels de l’actriu. En aquesta part veiem la fragilitat de Marylin. Capote ens la fa veure quan diu que plora al taxi i quan diu que s’endinsa a la boira i desapareix com la llum, donant-nos a entendre, també, que va ser l’última vegada que la va veure abans de la tragèdia.

petit reportatge

CRISI? NO, ÉS EL MAL TEMPS

Formentera afronta la crisi encarint els preus

La quantitat de turisme es manté però gasten un 50% menys que anys anteriors

Encara no havia arribat a Formentera i ja vaig veure que allà la crisi l’amaguen sota les pedres. La barca que m’hi portava estava plena de residents de l’illa i 4 turistes. Aquests van pagar 24€ pel bitllet, 4€ més que l’any passat. La resta vam pagar-ne 2, i vet aquí el secret: Davant la crisi Formentera apuja els preus.
Anys enrere, pels voltants de Setmana Santa, l’illa ja començava a omplir-se i era l’inici de la temporada alta. Aquesta vegada, però, a les platges només s’hi veuen meduses, els estan carrers buits i molts bars i restaurants encara tancats.
Formentera obrirà les portes de bat a bat, com ho ha fet durant tants anys. Aquest cop, però,caldrà veure si hi entra algú. Els habitants de l'illa són reticents a creure que hi ha crisi. Sempre han superat els problemes a cop de talonari i abusant del turisme.
Tot i saben-t'ho vaig preguntar a cinc dels comerços que ja havien pujat les persianes. Entro per la porta d'una botiga de souvenirs "La caracola". L' Ana, la dependenta s'aixeca de la cadira i deixa el llibre que llegia. -Good morning -entusiasmada- ! - Hola -vaig dir-li -. -Podria fer-li unes preguntes? Sí - dubtosa-. - Han notat la crisi? - No... es el mal tiempo. - Creu que a l'estiu, l'illa s'omplirà com sempre? -Esperemos que sí, la gente necesita vacaciones igualmente. -No creu que el preu de tot, a l'illa, és massa alt? - Sí, però tenemos que vivir todo el invierno nosotros.
Formentera fa tants diners a l’estiu que tanca a l’hivern. Per viure tant bé com sempre ha de mantenir els ingressos. Sembla que l’opció de treballar tot l’any els sona a extraterrestre i, per tant, la seva solució és encarir la temporada alta. Entro a una botiga de Es caló “Sa brisa” que fa anys que és oberta i pregunto. -Crisi? -Sí fieta meua sí, molta! No sé pas que farem. -Estiu? -Sí però vindran amb es sous contats i no ens deixaran res. -Preus? -Fa anys que no els toco jo, però ses ganes hi són. Tothom ho ha fet. La Vicenta va ser l’única que va admetre la crisi. Els altres res de res. Segons ells no ha arribat a les Pitiüses. L’illa mai ha sigut sincera amb res, així que no em sorprèn.
Durant l’estiu el percentatge de turisme es manté però la quantitat de diners que gasten a l’illa ha disminuït fins a quasi el 50%. Tot i així els preus no paren de pujar i el diner negre supera al blanc. Només els innocents creuen que això pot acabar bé. Els qui ho mirem objectivament, pensem que l’illa afronta incorrectament la crisi i que quan se n’adonin serà l’hora de baixar persianes per esperar el fred. Tot i així, Formentera tancarà els ulls i pararà la mà.

EN PLENO CONFLICTO ENTRE PALESTINOS E ISRAELÍES, JUAN PABLO II VISITA SIRIA

 

EL PONTÍFICE LLEGA A DAMASCO PARA HACER UN LLAMAMIENTO A FAVOR DE LA PAZ

Por primera vez en la História, un Papa pisará una mezquita

Los sirios esperan que su visita sirva para concienciar al mundo de su sufrimiento

 

Juan Pablo II llegó ayer a Damasco, Siria, dónde se estará los próximos cuatro días. Recién llegado de Grecia, el Papa mostró su satisfacción por estar en la ciudad dónde se produjo la conversión de San Pablo y donde el cristianismo comenzó su expansión.

El pontífice  fue recibido por el presidente strip, Bachar Al Asad, los patriarcas de todas las iglesias cristianas presentes en Síria y centenares de niños que lo aclamaron.

Juan Pablo II centró su discurso en el llamamiento a favor de la paz en Oriente Medio. Exigió que se respeten las resoluciones de las Naciones Unidas y afirmó que la paz sólo se conseguirá cuando haya diálogo, comprensión y respeto entre los seguidores de las tres religiones monoteístas. Musulmanes, judíos y cristianos. Asad pidió al Papa que rezara para terminar con el “sufrimiento de los palestinos bajo la ocupación Israelí. El presidente sírio reiteró que su país insiste en lograr la paz para recuperar las tierras que les pertenecen, para el regreso de  los refugiados a sus hogares y para que conseguir un estado palestino independiente.

Mañana será un día histórico ya que un Papa pisará una mezquita por primera vez en la História. Juan Pablo II pisará el templo musulmán de los Omeyas , donde se encuentran los restos de Juan el Bautista, al que el Islam venera como el profeta Yahia. Lo hará junto el Mufti, máxima autoridad musulmana de Siria, Jaque Amed Cataro, aunque rezarán por separado. El Mufti afirmó que esperaba que la visita del Papa sirviera para atraer la atención mundial sobre el sufrimiento que padecen los palestinos.

El próximo lunes, el pontífice viajará a la localidad de Quneitra, junto a los altos de Golán sirios, que fue destruida por las tropas israelíes durante la “Guerra de los seis dias” de 1967.

Suïssa s'ha convertit en el paradís per aquells que volen morir

Dignitas vol ajudar a morir legalment a persones sanes que ho sol·licitin

Aquesta clínica es dedica ha practicar la eutanàsia a malalts terminals

El fundador, Ludwig Minelli, afirma que el suïcidi ha de ser un dret per a tothom


El fundador de la clínica suïssa, Dignitas, que ha ajudat a més d'un centenar de persones amb malalties terminals físiques i mentals a morir, va dir ahir a la BBC que esta buscant una manera de canviar la llei per permetre que les persones sanes, pròximes als malalts, puguin morir amb ells.
Aquesta clínica està especialitzada en practicar la eutanàsia amb persones amb malalties físiques com el càncer, la esclerosi múltiple, etc. o mentals com el trastorn bipolar.
" Crec que el suïcidi és un dret meravellós que ha de tenir tot ésser humà per evitar una situació que no pot canviar ni millorar" va dir Minelli.
Dignitas ara prepara un desafiament legal a Suïssa per intentar que un doctor pugui prescriure un diagnostic terminal per a persones que ni tan sols estan malaltes. Els experts d'aquesta clínica afirmen que hi ha molts casos on la parella demana poder acompanyar el malalt fins al final, perquè sols no podrien viure.
Des de que Dignitas va nàixer ha resultat un focus de controvèrsia i discussió. Anglaterra i Gales s'han mostrat sempre reticents a les pràctiques d'aquesta clínica, però, tot i que segons l'Acte de Suïcidi 1961 tot aquell que ajuda a morir ha de ser condemnat a 14 anys de presó, El Servei de Processament de la Corona no ha condemnat cap familiar dels britànics que han viatjat a l'estranger per morir.
Minelli va afirmar ahir, que els intents de suïcidi fracassats surten molt cars pel Sistema Nacional de Salud perquè causen danys físics que han de ser tractats.
" Nosaltres, en canvi, ajudem a morir d'una manera digna per aquell q malviuen".

titular

El metge m'ha convençut per deixar el tabac després de consumir-ne des de fa 7 anys
Ahir vaig començar el tractament per deixar de fumar

• Hauré de prendre medicació durant un mínim de 21 setmanes


• Les pastilles actuen com a ansiolítics específics per l'habit d'aquesta droga

Anna androsova i Zarema Taysumova cuiden dues criatures que no són les seves

Tornen amb els pares biològics dos nens intercanviats a l’hospital

Els nadons van ser confosos mentre les infermeres els vestien
Després de dos anys, una de les mares decobreix l’error

Anna Androsova, russa, i Zarena Taysumova, txetxèna, van donar a llum a la mateixa unitat de maternitat el dia 1 de març de 2007 a Mtsensk, al centre de Rússia. Una infermera, però, va confondre els dos nadons abans de que les dues famílies tornessin a casa.
L’error es va descobrir quan Androsova, de 28 anys, va trobar una etiqueta d’identitat de la unitat, la qual mostrava que la criatura que tenia a casa no era Nikita, sinó un bebè anomenat Adlan, que era fill de Taysumova. Els parents de la dona russa van comentar que el nen no s’assemblava gens als presumptes pares però que mai li havien donat importància. Androsova va reclamar el seu fill biològic però Taysumova, de 20 anys, al principi va rebutjar el fet d’abandonar al nen que havia cuidat fins aleshores. Androsova, convençuda de voler recuperar al propi fill, va denunciar a la mare txetxena per poder sotmetre’s a judici, el qual després de les proves d’ADN va ordenar l’intercanvi dels nens.
Ara el noi de dos anys que va créixer parlant txetxè sota el nom d’Adlan ha tornat a Rússia amb la seva mare biològica, Androsova, mentre que l’antic Nikita està començant una nova vida amb el nom d’Ali a la capital chechena, Gronzy.
La unitat de maternitat on van nàixer Nikita i Adlan han responsabilitzat l’error a la falta de personal. Han admès que només són dues les infermeres que es fan càrrec d’una vintena de criatures. Ramazan Asadov, l’advocat de l’hospital va dir que la investigació havia establert que els nadons van ser confosos i intercanviats mentre els estaven vestint. Com a últim gest per part de l’hospital, aquest ha fet fora a l’infermera responsable dels fets.

QUI RECORDA BOLONYA?

Que contents podem estar! Després de dues manifestacions on l’única cosa que vam poder veure van ser una colla d’incívics llançant cadires pels aires, entre d’altres barbaritats, i la policia aturant-ho a cops de porra, ahir vam tenir una manifestació pacífica. Ara bé, ni estava autoritzada ni va seguir l’itinerari previst, la qual cosa deixava els carrers novament escollits sense cap mena de protecció. I això no és provocar? Em preocupa que avui en dia alguns es passin l’autoritat pel forro i després es queixin perquè és massa dura. Dos no es peguen si un no vol i sempre n’hi ha un que té més força, ens agradi o no. Després d’aquesta polèmica càrrega policial i els respectius ferits, el director dels Mossos s’ha quedat a l’atur, Saura en la misèria i Bolonya difuminada. Dic difuminada perquè els punts foscos d’aquest pla ja no són els protagonistes. Arribat a aquest punt, doncs, penso que els qui hi han lluitat en contra no se n’han ensortit. No sóc ningú per donar lliçons de res, però crec que si volen aturar Bolonya, o qualsevol altra cosa, han de comportar-se, primer, com Déu mana. No val demanar les coses guixant parets I negant els dret a fer classes. Tampoc crec que els beneficii gaire el fet de queixar-se per diferents motius alhora. Els Mossos, Bolonya o algun punt de Bolonya? Tot plegat s’ha convertit, més aviat, en un circ que ens entreté i ens fa pensar si estem a favor o en contra, no de Bolonya, sinó dels estudiants o l’autoritat. Per tant, tornant a les primeres paraules de l’article, jo no n’estaria tant contenta.

titular

Fa 2 anys que el meu tiet va tenir un accident laboral i va lesionar-se els dos braços

Dimecres vinent operaran al Joan a l’hospital Clínic

. Ahir van fer-li les proves pre-operatòries

. Fins ara havia estat en llista d’espera i sense poder treballar

JOSEP PLA VA REAPARÈIXER ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN UNA ENTREVISTA DE JOAQUÍN SOLER SERRANO

SAVIESA I MODÈSTIA EN UN DISCURS COLPIDOR

L’escriptor català va complir, ahir, 80 anys

El periodista va fer preguntes obertes per no fer malbé el discurs del convidat


Josep Pla, el dia del seu 80è aniversari, va abandonar el Mas de Palafrugell, d’on no hi sortia des de feia anys, per comparèixer davant les càmeres del programa del periodista Joaquín Soler Serrano. Ni l’edat ni el posat exhaust que mostrava l’escriptor no van impedir que, durant l’entrevista, liés i fumés cigarretes per “buscar l’adjectiu més precís per a cada susbtantiu”, la gran tesi que el caracteritza. Gràcies a que el periodista va optar per fer preguntes obertes i no tallar les paraules del Mestre, l’entrevista va convertir-se en una converça més típica dels grans salons de te anglesos. L’escriptor, doncs, va poder esplaiar-se sense problema de manera, sempre, clara i entenedora.
Pla va desenvolupar un discurs colpidor per la duresa de les seves paraules. Va mostrar gran escepticisme cap a les persones, “ M’he enamorat d’un paisatge, però mai d’una persona”. L’amor, en canvi, per la observació l’ha portat a recórrer tot Europa preferiblement en vaixell de mercaderies, “ És lent i només hi va la tripulació” va dir.
L’escriptor català va fugir de tots els elogis de Soler treient-se tots els mèrits atribuïts, “ He viscut poc, no sé res”. Tot i aquesta actitud tan modesta i humil, que va seguir fins al final, en cap moment no va trontollar la seva saviesa. Pla va parlar amb seguretat de política i va mostrar un enorme coneixement de literatura, va explicar nombroses anècdotes de la seva vida i encara li van quedar forces per divagar cap a assumptes més propis de la filosofia. Un clar exemple d’això últim va ser quan, finalment Pla va confessar que per ell la felicitat consisteix en no ser envejós, que l’èxit no és res i que la vida és poca cosa. Aquestes paraules van donar peu a què declarés que ell és un infeliç i que a la pregunta “ Si tornés a nàixer repetiria la seva vida?” contestés gairebé ofès que “no” afegint que “ si tornés a nàixer seria pagès”.

titular

DESPRÉS DE 6 ANYS VIVINT A FRANÇA, EL MEU GERMÀ TORNA DEFINITIVAMENT A BARCELONA.


EL DANI SE’N VA A VIURE AMB L’AÏDA DESPRÉS DE 1O ANYS DE RELACIÓ

. Ahir vam celebrar la inauguració del pis

. Els amics dels amfitrions els van regalar un gatet

TERRIBAS DEIXA A ABBAD EN LA FOSCOR

Encara faltaven 15 minuts perquè comencés la conferència “ Al servei públic de l’audiència” i a l’aula ja no hi quedava cap cadira buida. A les 18:30, van entrar la Mònica Terribas i la Montse Abbad, directores de TVC i TVE a Catalunya respectivament. Una onada d’estudiants s’hi van acostar per fer fotografies, creant un ambient quasi asfixiant. El moderador, per fi, va sufocar tots aquells flaixos iniciant la presentació de les convidades i tot seguit va prendre la paraula la Montse Abbad.
Com dir-vos que el discurs de la Sra. Abbad no em va agradar gens sense faltar?. Ja em perdonareu si ho faig en algun moment. Sense parar d’intercalar riures incompresos per la resta, va intentar defensar la importància de la qualitat de la programació a la televisió pública amb shares i xifres d’audiències. En què quedem, doncs? Qualitat o Quantitat? Perquè ens quedés clar, a més, va posar-nos com a exemple d’aquesta qualitat programes com
“Mira quién Baila”. Després va explicar-nos gran part de la programació de la cadena. Fins i tot, per un moment, vaig pensar que n’estava fent publicitat. Tot plegat molt poc creïble. Alguna cosa em diu, que no deixa de ser esclava dels desitjos de Madrid.
Sort que després d’uns aplaudiments, plens de cortesia però buits d’entusiasme, la Mònica Terribas va apropar-se el micròfon a la boca i va començar a bombardejar paraules amb una força i contundència gairebé agressives. Semblava que estigués renyant als propis fills. No va, ni tan sols, somriure. En mitja hora, la Terribas va vestir la televisió pública de qualitat, responsabilitat i deute social i va despullar i estomacar, alhora, la privada, pel seu criteri quantitatiu i la difusió de valors corrusius per la societat ( OT, GH, etc). “ Els falta un Consell Audiovisual que reguli els continguts” va dir finalment.
Una tongada de preguntes dirigides, totes, a la directora de TVC i uns aplaudiments, ara sí, plens d’entusiasme, també per a ella, van finalitzar una conferència que va marcar per l’èxit de la Terribas i el fracàs de la Montse Abbad.

Vacances de Setmana Santa a Formentera

M’he equivocat d’hora al comprar els meus bitllets d’avió

Arribaré a Eivissa 5 hores més tard que la meva parella

Aquests retràs pot impedir-nos arribar a l’última barca cap a l’illa petita

breus

RÚSSIA ANUNCIA QUE ES REARMARÀ A GRAN ESCALA

Com a resposta a l’ampliació de l’OTAN cap a les fronteres russes, el Kremlin va anunciar, ahir, un important rearmament de l’Exèrcit i de l’Armada i la modernització de les seves armes nuclears estratègiques a partir del 2011.
Segons Medvédev, a la reunió amb la cúpula del Ministeri de Defensa, va dir que aquesta situació deixa entreveure que “es conserva un important potencial de conflicte en diverses regions”. En aquest marc, el líder del Kremlin, considera necessari “un Exèrcit modern, ben ensinistrat i proveït” per garantir la seguretat davant de qualsevol agressió potencial.


NO HI HAURÀ MÍSSILS RUSSOS A KALININGRAD SI HI HA ACORD AMB OBAMA

Malgrat les discrepàncies entre Rússia i els Estats Units durant l’era de George Bush, el Kremlin va fer el primer clar gest d’amistat cap als EUA des de l’elecció d’Obama.
Un alt càrrec del Ministeri de Defensa va anunciar que no hi haurà míssils russos a l’enclavament de Kaliningrad, com havia dit, si Obama reconsidera els plans de Bush d’emplaçar a Polònia i a la República Txeca un escut antimíssils.
El desarmament serà un dels assumptes centrals que tractaran el líder del Kremlin, Medvédev, i Obama a la reunió que tindrà lloc el pròxim 1 d’abril, a Londres.


EL KREMLIN APOSTA PER L’EXPANSIÓ DE LES SEVES BASES MILITARS

El Kremlin ha donat llum verda a un ambiciós pla per disposar de bases per als seus vaixells de guerra a Socotra (Iemen), al port de Tartus (Síria) i a Trípoli (Líbia). Aquest pla es imprescindible per al control que requereix la situació al Pròxim Orient i garanteix la seguretat del transit de vaixells mercants russos pel mar Aràbic i el golf d’Aden. Paral·lelament els seus bombarders estratègics podran fer escala i repostar en una base aèrea a Veneçuela i possiblement també a Cuba.

COL·LAPSOS A LA SEGURETAT SOCIAL

A L'AMBULATÒRI DE TORRELLES DE LLOBREGAT M'HAN ATÈS AMB 1HORA I 42 MINUTS DE RETRÀS

Al Cap només hi ha tres doctores

Altres passients han marxat després de dues hores d’espera

Preguntes indiscretes a la Casa Blanca des de Kennedy fins avui

Helen Thomas no farà excepcions amb Obama

Durant la dinastia Bush van intentar negar-li el dret a preguntar

Entre els companys sempre hi ha hagut admiració profunda cap a la periodista


Helen Thomas, de 88 anys i periodista de la Casa Blanca, ha qüestionat les polítiques de tots els presidents dels EEUU des de les de Kennedy fins les de J.W. Bush i ara, amb Obama no farà excepcions.
El seu caracter punyent i les seves preguntes indiscretes, imprevisibles i directes han incomodat, sempre, tots els líders, “Els presidents pensen que com a tals mai poden ser qüestionats, però no podem tenir una Democràcia sense que el líder ho estiigui constantment”.
Filla de Libanesos, Helen Thomas, s’ha mostrat, sempre, clarament contraria a la guerra de J.W Bush, raó per la qual van intentar apartar-la de les rodes de premsa negant-li la paraula i canviant-la de lloc dins la sala.
El sentiment de rebuig que ha generat entre certs portabeus i líders polítics es converteix en respecte i admiració per part dels companys d’ofici. La seva professionalitat, edat i l’abús de valentia han fet que altres periodistes li riguin totes les bromes i esperin les seves preguntes com aquell qui espera un espectacle de circ.
Durant l’entrevista, Helen ha afirmat que li és igual què pensen d’ella, “ l’objectiu dels periodistes es buscar la veritat”. Aquesta dubtosa humilitat i senzillesa ha donat forces a la periodista per accentuar el seu comportament i la duresa de les seves preguntes.
Ara és Obama qui haurà d’encaixar i tenir en compte la presència i les preguntes de la que alguns consideren la gran Dama del periodisme de Washington.

Ryszar Kapuscinski , doctor “honoris causa” a la Ramón Llull

“HEM D’INTENTAR COMPRENDRE’L – A L’ALTRE- I BUSCAR EL DIÀLEG AMB ELL”

· Al periodista i escriptor se’l considera fonament del periodisme rigorós i ètic.
· El guardonat ha basat el seu discurs en la necessitat de conèixer l’altre per explicar fets

Ryszard Kapuscinski nascut el 1932 a Pinsk ( antiga Polònia i actual Bielorrússia) va ser un periodista i escriptor dels més admirats i prestigiosos. La seva inquietud i curiositat per la recerca de la veritat van fer-lo viatjar per tot el món, sobretot per l’ Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina cobrint múltiples guerres i revolucions com a corresponsal. Kapuscinski no només va escriure a múltiples diaris sinó que va transformar totes les experiències viscudes en una vintena de llibres.
La Universitat Ramón Llull va investir a Kapuscinski doctor “honoris causa” pel seu mestratge professional i ètic. L’impulsor d’aquest homenatge, Miquel Tresserres, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació, va presentar al guardonat com “un dels referents periodístics més admirats del planeta”. Durant la cerimònia, Kapuscinki, va centrar el seu discurs en l’explicació de com hauria de ser un bon periodista i en la relació entre les persones. Va fer èmfasi en la importància de la comprensió i el diàleg amb els altres com a únic mètode per conèixer la veritat i evitar el subjectivisme professional, “la trobada amb l’altra”. El periodista va acompanyar la seva explicació amb anècdotes viscudes en els múltiples viatges que va emprendre durant la seva carrera. La guerra també va tenir el seu lloc entre les seves paraules. Segons l’escriptor, la guerra és “la demostració de la derrota de l’home”.
Kapuscinski va apostar per una actitud “seria i responsable” per a tots aquells que tenen responsabilitats i pels periodistes en particular. Va defensar, per últim, que “ per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona. Miquel Tresserres va tancar la cerimònia destacant de Kapuscinski que allà on va “ fa notar que el periodista ha d’estimar la seva feina i ha de ser un home obert a altres homes.

POLÍTICS MERCENARIS

Sembla a ser que després de les eleccions basques el PSE i el PP es volen donar la mà per arribar junts a lehendekaritza i fer ombra al PNB. No em preocupa tant que la força més votada no guanyi sinó que el PSE i el PSOE en general tinguin tanta fam de poder. Qui menja amb ànsia menja a cegues. Tot plegat acaba fent mal a l’estomac i dubto que aquesta coalició en sigui l’excepció. Quines polítiques trobaran comunes? Poques. Com ho dissimularan? Aquí recau el problema: Hauran de difuminar el color original de cada partit i fer una política light a un País Basc que necessita, des del meu punt de vista, seguretat, claredat i força per fer front a un mar de por i conviccions fortament dividides.
De futbolistes mercenaris que no estimen el seu club n’hi ha hagut sempre. Ara comença la lliga dels polítics mercenaris. De ben segur que es jugaran partits amistosos però plens de faltes intencionades i jugades perilloses on el públic només podrà cridar a orelles sordes. Això fa pudor de presa de pèl!
Em sap greu que tot aquest mal tràngol els hi estigui passant als veïns geogràfics i ideològics que més aprecio. Em poso a la seva pell i, si això passés a casa meva no sé pas què faria perquè del Partit Popular només recordo bigotis mentiders i afany per una España grande y libre. Espero que no facin com a València omplint-la de grans parcs culturals, jardins i avingudes i buidant-la d’identitat. El PSE no s’hi oposaria. És un partit que, sembla a ser, las mata callando.
M’agradarà veure com s’ho fan per reconvertir un País Basc vestit de 29 anys de PNB. De moment ja han dit que volen reformar el sistema educatiu fent èmfasi a la llengua i no precisament per reforçar l’euskera. Si no recordo malament ja ho van intentar fer aquí a Catalunya amb el català. Tots anem passant per l’escorxador: Galicia, València, Catalunya que tot i que es resisteix a morir també està ferida per tots costats i ara el Pais Basc.
No necessitem polítiques ansioses de poder que només regalen productes light llunyans de ser desitjats pel poble. Quina decepció el PSOE. També són uns venuts!
En el pecat trobaran, espero, la penitència. Aleshores, però, el mal ja estarà fet.

Els socialistes lluiten per governar al País Basc

Zapatero planta cara a Ibarretxe

· El PNB perd 70.000 però augmenta la representació parlamentaria amb 30 escons.
· Els nacionalistes bascos anuncien que no sacrificaran a Ibarretxe


Després de que els socialistes perdessin les eleccions a Galicia, José Luís Rodríguez està decidit a treure Euskadi al PNB. Amb aquest objectiu, el President del Govern, va sortir, ahir, a la palestra a plantar cara a Juan José Ibarretxe tot defensant les aspiracions de Patxi Lopez de ser el primer lehendakari socialista.
Tot i que el PNB ha perdut 70.000 vots respecte les eleccions anteriors i el PSE n’ha guanyat uns 40.000, els nacionalistes bascos han augmentat la seva representació parlamentaria amb 30 escons. Aquests resultats, admeten en el PSOE, han deixat “molt reforçat” a Ibarretxe i han frustrat una de les estratègies que els socialistes acariciaven en cas de tenir opcions d’aconseguir la lehendakaritza.
Ni el PNB ni el PSE es mostren disposats a cedir en les prestacions per la presidència del nou govern basc i així ho indicaven els intercanvis de declaracions que van protagonitzar els seus líders. Patxi Lopez va dir que se sentiria molt còmode governant en minoria tot demanant suports ocasionals i, va afegir que el poder socialista serà estable i aportarà seguretat i confiança. Iñigo Urkullu, líder del sector més moderat del PNB, en canvi, va insistir en que “lehendakari ha de ser del PNB, ja que ha sigut la força més votada i guanyadora”.
El candidat socialista tot i reconèixer que és al PNB a qui li correspon iniciar les converses amb altres forces polítiques de cara a la investidura , va reiterar que ells no renunciarien a buscar vies de recolzament per arribar a Ajuria Enea.

EL CARNAVAL DES DEL SOFÀ DE CASA

Un any més torno a ser a casa la nit de Carnaval, en silenci si no fos pel soroll del teclat. Són les 23:27h. i milers de joves salten i ballen pels carrers i platges de Sitges, plens de purpurina, perruques de colors i disfresses lluny de ser originals. No m’endinsaré a explicar el món de les carrosses que hi desfilen, perquè de ben segur que queden en segon pla. Prou feina tenen els altres participants en no perdre’s, en caminar i en procurar que no caigui ni gota d’alcohol dels seus gots.
Poca cosa allunya la meva percepció del Carnaval de quan era petita. Recordo aquell dia com, segurament, el pitjor de l’any. Multitud de nens eufòrics i orgullosos de la seva disfressa. Res els molestava. Jo em despertava contenta perquè no era un dia més, no era un dia de classe i campava disfressada. Un cop al carrer, però, la perruca i les robes em feien calor i el soroll i la multitud, o més ben dit, les cames de la multitud m’atordien. Ara res em fa pensar que la meva predisposició a agobiar-me hagi canviat. Gràcies a Déu, tot i que dubto que hi tingui res a veure, ara tinc la llibertat per decidir que no em poso una disfressa sinó el pijama per anar a dormir i estalviar-me tot el que comporta la dita: Per carnaval tot s’hi val!. I tant que sí!. Perquè n’hi ha que s’ho prenen al peu de la lletra. Només caldrà esperar a que demà els amics comentin la nit per veure que hi ha hagut empentes, que els han desaparegut objectes personals dels bolsos i motxilles i s’han comès d’altres pecats que, un cop la trompa monumental que porten a sobre muta a un mal de cap horrorós anomenat ressaca, prenen la magnitud merescuda. I poso la ma al foc a que demà ningú anirà a missa, ni tampoc a confessar-se i, en canvi, tots ens menjarem un bon bistec per dinar. La Quaresma: La recorda algú? Jo tampoc.
Malauradament res fa diferent aquesta festa de qualsevol altra si no fos pels canvis de rol i l’anonimat que proporcionen les màscares i d’altres complements.
Per acabar, perdoneu que no pugui explicar com s’està vivint el Carnaval a Sitges. Jo me dedicat, només, a explicar que hi ha sota la seva disfressa.

EFECTOS DE LAS FUERTES LLUVIAS.

TERMINA LA SEQUÍA QUE HA AMENAZADO LA PENÍNSULA DURANTE CINCO AÑOS.

· Los niveles de precipitaciones de este mes no se registraban des de hacía 130 años

· El subministro de electricidad se ve interrumpido en algunas localidades de Andalucía y Extremadura

Las fuertes lluvias caídas este mes de diciembre, han erradicado la sequía que ha sufrido toda la Península Ibérica durante los últimos cinco años, sobre todo en la mitad sur de la Península. El director del Instituto Nacional de Meteorología (INM), Manuel Bautista, ha afirmado, hoy, que hacía 130 años que no se registraban niveles de precipitaciones similares a los recientes.
El temporal que ha azotado Andalucía y Extremadura, pero, ha dañado la infraestructura eléctrica de Sevillana de Electricidad. Según esta compañía, se han visto afectadas las redes de transporte y de distribución. La caída de algunas torres de líneas de alta tensión y la rotura de conductores, han causado interrupciones en el subministro que han afectado, de forma puntual y localizada, localidades del valle del Guadalquivir.
En Loja, Granada, también hubo una interrupción del subministro de electricidad que duró doce horas. La causa de esta fue la caída por inundación de la cubierta de la subestación que da servicio a la zona. Más de mil personas han trabajado en la reparación de los daños. La tarea les ha sido dificultosa ya que la lluvia y el viento han dejado impracticables muchos caminos rurales e inaccesibles las líneas de media y alta tensión.
En Salamanca se derrumbó, anoche, un edificio abandonado, en el barrio antiguo de la ciudad, sin provocar víctimas mortales. Este no disponía de techumbre, lo que propició que la gran cantidad de agua caída se acumulara y deteriorara los pilares y vigas, que cedieron por la humedad.

ELS BRIT AWARDS

DUFFY TRIOMFA ALS PREMIS BRIT

· La cantautora Duffy guanya tres premis en la cerimònia
· Coldplay finalitza els Brit sense cap premi dels 4 esperats.

La cantant gal·lesa de soul de 24 anys, Duffy, ha marxat essent triomfadora de la gala dels Brit Awards amb tres estatuetes entre mans. Coldplay, tot i ser els favorits amb, també, 4 nominacions, no ha guanyat res.
La jove compositora, que va llançar el seu primer àlbum, Rockferry, el març de l’any passat, s’ha endut els guardons de “Millor àlbum”, “Millor artista femenina” i “Millor artista revelació”. També va ser premiada, fa deu dies, als Grammy Awards per “Millor àlbum de pop vocal”.
La banda de Chris Martin, que optava a “Millor àlbum”, “Millor senzill”, “Millor actuació en directe” i “Millor grup” als Brit es perfilava com la guanyadora de la nit, però ha hagut de conformar-se amb els tres Grammy obtinguts anteriorment, i en que el seu quart àlbum, “Viva la Vida”, hagi sigut el més venut durant l’any 2008.
Kylie Minogue va ser la presentadora de la cerimònia, que va tenir lloc, ahir, al Pavelló de Earl Court, Londres i que va comptar amb actuacions de U2, Take that i la mateixa Duffy.
Tot i que el protagonisme se l’ha endut la jove gal·lesa, durant la nit també s’han premiat a, entre d’altres, Paul Weller( “Millor artista masculí”), a Kings of Leon( “Millor àlbum internacional” i “Millor grup internacional”), a Kanye West ( “Millor artista masculí internacional” i a Katy Perry (“Millor artista internacional”).
Des de 1977, els Brit premien la excel·lència musical al Regne Unit sota el patrocini de la Indústria Fonogràfica Britànica (BPI).

19/2/2009 REPERCUSIONES DEL HOMICIDIO DE UNA ADOLESCENTE
La familia de Marta se abona a la estrategia del padre de Mari Luz
1. • Los allegados aprovechan la continua presencia de medios para lanzar el debate de la cadena perpetua
2. • Los progenitores, a la espera de "más detenciones", logran cita con Rajoy y piden audiencia a Zapatero


PETICIONS POSTERIORS A L’HOMICIDI D’UNA ADOLESCENT

LA FAMÍLIA DE LA MARTA SOL·LICITA UN REFERENDUM PER REISNTAURAR LA CADENA PERPÈTUA A ESPANYA.

· José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy es reuniran dimarts vinent amb els progenitors de la Marta per recollir la seva sol·licitud.

· Rajoy es mostra a favor de la proposta mentre que els partits PSOE, IU i ERC s’hi mostren en contra.

La família de la Marta del Castillo, la noia assassinada de Sevilla, esta seguint l’exemple del pare de la nena de Huelva, Mari Luz Cortés, que va mostrar fortes exigències en la petició a favor de l’enduriment de les penes imposades als pederastes a través d’una presència aclaparadora als mitjans de comunicació. El tractament similar de la nova tragèdia va donar, ahir, via lliure a la família del Castillo per reclamar una reunió amb el President Rodríguez Zapatero i el líder del PP per demanar la convocatòria d’un referèndum per reinstaurar la cadena perpètua a Espanya.
Mentre que la lluita de la família de Huelva ha aconseguit la creació d’un registre de pederastes davant el buit que existia en aquest camp, la demanda de la família del Castillo resulta ser més difícil de que sigui corresposta. El Pare de la Marta sostenia, ahir, que la instauració de la cadena perpètua “no convertiria a Espanya en un país menys democràtic”. Com a resposta, portaveus del PSOE asseguren que actualment no hi ha lloc per aquesta implantació ja que és anticonstitucional i va en contra de tots els principis de reinserció i rehabilitació. El líder del PP, Mariano Rajoy, en canvi, s’ha mostrat a favor de les peticions de la família.


Fet a partir de “EL PERIÓDICO” del dijous, 19 de febrer de 2009

La noia autoexigent

Bona tarda, sóc la Diana Ribes, una alumna d’aquesta facultat que aspira a ser una bona periodista. Tinc 20 anys i sempre he viscut a cop de batzegades d’un caire més aviat racional. Aquests impulsos m’han permès aconseguir grans metes personals i errar i fracassar contínuament. Errors dels que he de dir que no me’n penedeixo perquè han sigut el motor que ha donat peu a les meves dues característiques principals: l’autoexigència i el perfeccionisme. Aquesta actitud ha compartit protagonisme en mi, des de sempre, amb la mandra, la inseguretat i el desordre. Aquest últim, pròpiament emocional.
Encara no puc dir que hagi treballat en alguna cosa relacionada amb el periodisme, però sí que, en hores d’avorriment, he escrit uns quants relats de temàtiques similars relacionades amb les meves pròpies vivències. He de dir que la meva indecisió no ha deixat que sempre els acabés.
Podeu pensar que sóc freda, però jo, més aviat, considero que encara no he trobat allò que em motivi suficientment per vèncer la mandra. Aquesta mancança constitueix el meu principal defecte. De defectes en tinc tants com activitats he fet durant la meva vida ja que, sempre, podrien haver estat millors. Davant els múltiples trets que em caracteritzen, doncs, l’actitud que mostro és d’acceptació i de comprensió per tal de millorar a partir de com sóc i no d’una altra manera. Per això no em demaneu que canviï sinó que em superi.