La noia autoexigent

Bona tarda, sóc la Diana Ribes, una alumna d’aquesta facultat que aspira a ser una bona periodista. Tinc 20 anys i sempre he viscut a cop de batzegades d’un caire més aviat racional. Aquests impulsos m’han permès aconseguir grans metes personals i errar i fracassar contínuament. Errors dels que he de dir que no me’n penedeixo perquè han sigut el motor que ha donat peu a les meves dues característiques principals: l’autoexigència i el perfeccionisme. Aquesta actitud ha compartit protagonisme en mi, des de sempre, amb la mandra, la inseguretat i el desordre. Aquest últim, pròpiament emocional.
Encara no puc dir que hagi treballat en alguna cosa relacionada amb el periodisme, però sí que, en hores d’avorriment, he escrit uns quants relats de temàtiques similars relacionades amb les meves pròpies vivències. He de dir que la meva indecisió no ha deixat que sempre els acabés.
Podeu pensar que sóc freda, però jo, més aviat, considero que encara no he trobat allò que em motivi suficientment per vèncer la mandra. Aquesta mancança constitueix el meu principal defecte. De defectes en tinc tants com activitats he fet durant la meva vida ja que, sempre, podrien haver estat millors. Davant els múltiples trets que em caracteritzen, doncs, l’actitud que mostro és d’acceptació i de comprensió per tal de millorar a partir de com sóc i no d’una altra manera. Per això no em demaneu que canviï sinó que em superi.