Fragments dels llibres

L’agulla daurada

- Mira, fem un pacte. No sé si existeixes, allà baix aquesta qüestió no em preocupa, però aquí dalt és diferent. Tu guanyes. Per si de cas, parlem-ne.” “ Es un pacte vil i interessat, però tothom es torna així quan no hi ha raó que l’ajudi a entretenir el seu terror individual.” [p.13-14]

Trobo que aquest fragment plasma molt bé com les persones, quan patim per la nostra integritat, quan tenim por i la nostra seguretat no està a les nostres mans, creiem en les pròpies invencions. Creiem en Déu quan normalment no ho fem. Tenim por de, i ens aferrem a nosaltres mateixos, ja sigui a la banda de la raó o a la de la fe, però al cap i a la fi tot acaba sent obra nostra, l’avió, Déu, etc.
Només ens n’adonem de la fragilitat humana en tots els sentits quan no depenem de nosaltres mateixos. Aleshores volem fer responsables de la nostra integritat a un altre, a un que vam inventar justament per aquests moments i que encara tenim dubtes de la seva existència.

- “ Quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. És com si la teva memòria, feta de papers i de paraules escrites, es negués a acoblar-se amb l’objecte real”. [p.27]

Aquest fragment l’he escollit perquè m’he trobat en aquesta situació varies vegades i és del tot frustrant. A copia d’haver vist tantes vegades un mateix “objecte” fora del seu context real, el fa irreal i vulgar quan per fi el veus de veritat. A més et sents malament quan penses que algú altra va creure’l especial i tu no. Tu ja l’has vist centenars de vegades.

- “ La meva desgràcia, aleshores, era infinita perquè era física” [p.29]
Aquest l’he escrit perquè em va fer gràcia. Quan les desgracies d’un “van per dins” són privades i per tant no són tant greus. En canvi quan s’exterioritzen, en aquest cas físicament, són horribles perquè es fan evidents i a més han pres forma.

- Veia la meva estada a Leningrad com si no l’hagués viscuda. Com una fantasia que em duia a l’enyorament. [p.232]
Com la d’abans, aquesta m’agrada perquè quan m’hi he trobat ha sigut frustrant. Tot el que surt de la rutina i de la quotidianitat se’ns converteix en fantasia un cop no és present. No som capaços de retenir les sensacions per molt que les intentem immortalitzar amb fotografies i vídeos. Sembla que no ho haguem viscut i enyorem no sabem ben bé el què.


Incerta Glòria

- “No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre algú. [p.25]
Trobo que explica perfectament l’egoisme humà. Volem que tothom ens miri amb bons ulls i comprengui els quès i els perquès de les nostres accions i després som els primers en no escoltar els dels altres. A més ens tornem més exigents i crítics quan la “cosa” no va amb nosaltres.

- L’amor és sublim per qui el fa i obscè per qui s’ho mira. [p.143]
L’amor, des de que existeix tal i com l’entenem, sempre ha tingut aquest doble joc. Deu ser que encara no l’hem acabat de definir. Tot i així, aquesta frase em va cridar l’atenció per la complexitat del seu contingut i la senzillesa amb la que l’escriu.

- [...] Una dona d’una netedat absoluta, és a dir, sense cap sentiment. Perquè els sentiments sempre són poc o molt bruts. [p. 157]
Els sentiments mai són neutres, mai són indiferents pels qui els sent, per tant, són com pinzellades, com taques sobre del “res”. És divertit, si més no, curiós pensar que una cosa bruta pugui ser millor que una de neta. Si més no, així és com jo ho entenc.

- Aquesta història em preocupa. La guerra te coses ben desagradables. ¡ Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres sinó l’odi. Matem-nos, ja que és el nostre deure, però sense odi. [p.164]
En aquest cas, és dur de llegir com a una persona li és indiferent matar però no odiar. Odiar, a més, sense motiu, sense raó de ser. Explica molt bé com al final l’important no és el que es fa sinó el com es fa. És un fragment que dona molt de si, crec.

- No em clavis un sermó; els sermons són desoladors perquè son un ranxo, igual per a tothom, quan cada u sent el seu mal com a únic i intransferible. [p.173]
Tendim a generalitzar per estalviar esforços i resulta que després res no és universal quan de sentiments es tracta. O potser sí, però quan les coses ens passen a “nosaltres” sempre són pitjors, i per tant, res que inclogui més d’un subjecte ens complau.

- La meva novel·la és decepcionant, sí; a penes si donaria molt justet l’argument d’una novel·leta rosa per a noietes de dotze anys. Però és la meva. No en tinc d’altra. I per mi...per a mi és apassionant. [p.497]

Amb el que és nostre, sigui poc o molt, som més tolerants i inclús ens agrada més. I és clar que sí. Tenim el que tenim i no una altra cosa, doncs hem de valorar-ho. Com deia Dalí: “ Hay que sublimar todo lo vil”