QUI RECORDA BOLONYA?

Que contents podem estar! Després de dues manifestacions on l’única cosa que vam poder veure van ser una colla d’incívics llançant cadires pels aires, entre d’altres barbaritats, i la policia aturant-ho a cops de porra, ahir vam tenir una manifestació pacífica. Ara bé, ni estava autoritzada ni va seguir l’itinerari previst, la qual cosa deixava els carrers novament escollits sense cap mena de protecció. I això no és provocar? Em preocupa que avui en dia alguns es passin l’autoritat pel forro i després es queixin perquè és massa dura. Dos no es peguen si un no vol i sempre n’hi ha un que té més força, ens agradi o no. Després d’aquesta polèmica càrrega policial i els respectius ferits, el director dels Mossos s’ha quedat a l’atur, Saura en la misèria i Bolonya difuminada. Dic difuminada perquè els punts foscos d’aquest pla ja no són els protagonistes. Arribat a aquest punt, doncs, penso que els qui hi han lluitat en contra no se n’han ensortit. No sóc ningú per donar lliçons de res, però crec que si volen aturar Bolonya, o qualsevol altra cosa, han de comportar-se, primer, com Déu mana. No val demanar les coses guixant parets I negant els dret a fer classes. Tampoc crec que els beneficii gaire el fet de queixar-se per diferents motius alhora. Els Mossos, Bolonya o algun punt de Bolonya? Tot plegat s’ha convertit, més aviat, en un circ que ens entreté i ens fa pensar si estem a favor o en contra, no de Bolonya, sinó dels estudiants o l’autoritat. Per tant, tornant a les primeres paraules de l’article, jo no n’estaria tant contenta.

titular

Fa 2 anys que el meu tiet va tenir un accident laboral i va lesionar-se els dos braços

Dimecres vinent operaran al Joan a l’hospital Clínic

. Ahir van fer-li les proves pre-operatòries

. Fins ara havia estat en llista d’espera i sense poder treballar

JOSEP PLA VA REAPARÈIXER ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN UNA ENTREVISTA DE JOAQUÍN SOLER SERRANO

SAVIESA I MODÈSTIA EN UN DISCURS COLPIDOR

L’escriptor català va complir, ahir, 80 anys

El periodista va fer preguntes obertes per no fer malbé el discurs del convidat


Josep Pla, el dia del seu 80è aniversari, va abandonar el Mas de Palafrugell, d’on no hi sortia des de feia anys, per comparèixer davant les càmeres del programa del periodista Joaquín Soler Serrano. Ni l’edat ni el posat exhaust que mostrava l’escriptor no van impedir que, durant l’entrevista, liés i fumés cigarretes per “buscar l’adjectiu més precís per a cada susbtantiu”, la gran tesi que el caracteritza. Gràcies a que el periodista va optar per fer preguntes obertes i no tallar les paraules del Mestre, l’entrevista va convertir-se en una converça més típica dels grans salons de te anglesos. L’escriptor, doncs, va poder esplaiar-se sense problema de manera, sempre, clara i entenedora.
Pla va desenvolupar un discurs colpidor per la duresa de les seves paraules. Va mostrar gran escepticisme cap a les persones, “ M’he enamorat d’un paisatge, però mai d’una persona”. L’amor, en canvi, per la observació l’ha portat a recórrer tot Europa preferiblement en vaixell de mercaderies, “ És lent i només hi va la tripulació” va dir.
L’escriptor català va fugir de tots els elogis de Soler treient-se tots els mèrits atribuïts, “ He viscut poc, no sé res”. Tot i aquesta actitud tan modesta i humil, que va seguir fins al final, en cap moment no va trontollar la seva saviesa. Pla va parlar amb seguretat de política i va mostrar un enorme coneixement de literatura, va explicar nombroses anècdotes de la seva vida i encara li van quedar forces per divagar cap a assumptes més propis de la filosofia. Un clar exemple d’això últim va ser quan, finalment Pla va confessar que per ell la felicitat consisteix en no ser envejós, que l’èxit no és res i que la vida és poca cosa. Aquestes paraules van donar peu a què declarés que ell és un infeliç i que a la pregunta “ Si tornés a nàixer repetiria la seva vida?” contestés gairebé ofès que “no” afegint que “ si tornés a nàixer seria pagès”.

titular

DESPRÉS DE 6 ANYS VIVINT A FRANÇA, EL MEU GERMÀ TORNA DEFINITIVAMENT A BARCELONA.


EL DANI SE’N VA A VIURE AMB L’AÏDA DESPRÉS DE 1O ANYS DE RELACIÓ

. Ahir vam celebrar la inauguració del pis

. Els amics dels amfitrions els van regalar un gatet

TERRIBAS DEIXA A ABBAD EN LA FOSCOR

Encara faltaven 15 minuts perquè comencés la conferència “ Al servei públic de l’audiència” i a l’aula ja no hi quedava cap cadira buida. A les 18:30, van entrar la Mònica Terribas i la Montse Abbad, directores de TVC i TVE a Catalunya respectivament. Una onada d’estudiants s’hi van acostar per fer fotografies, creant un ambient quasi asfixiant. El moderador, per fi, va sufocar tots aquells flaixos iniciant la presentació de les convidades i tot seguit va prendre la paraula la Montse Abbad.
Com dir-vos que el discurs de la Sra. Abbad no em va agradar gens sense faltar?. Ja em perdonareu si ho faig en algun moment. Sense parar d’intercalar riures incompresos per la resta, va intentar defensar la importància de la qualitat de la programació a la televisió pública amb shares i xifres d’audiències. En què quedem, doncs? Qualitat o Quantitat? Perquè ens quedés clar, a més, va posar-nos com a exemple d’aquesta qualitat programes com
“Mira quién Baila”. Després va explicar-nos gran part de la programació de la cadena. Fins i tot, per un moment, vaig pensar que n’estava fent publicitat. Tot plegat molt poc creïble. Alguna cosa em diu, que no deixa de ser esclava dels desitjos de Madrid.
Sort que després d’uns aplaudiments, plens de cortesia però buits d’entusiasme, la Mònica Terribas va apropar-se el micròfon a la boca i va començar a bombardejar paraules amb una força i contundència gairebé agressives. Semblava que estigués renyant als propis fills. No va, ni tan sols, somriure. En mitja hora, la Terribas va vestir la televisió pública de qualitat, responsabilitat i deute social i va despullar i estomacar, alhora, la privada, pel seu criteri quantitatiu i la difusió de valors corrusius per la societat ( OT, GH, etc). “ Els falta un Consell Audiovisual que reguli els continguts” va dir finalment.
Una tongada de preguntes dirigides, totes, a la directora de TVC i uns aplaudiments, ara sí, plens d’entusiasme, també per a ella, van finalitzar una conferència que va marcar per l’èxit de la Terribas i el fracàs de la Montse Abbad.

Vacances de Setmana Santa a Formentera

M’he equivocat d’hora al comprar els meus bitllets d’avió

Arribaré a Eivissa 5 hores més tard que la meva parella

Aquests retràs pot impedir-nos arribar a l’última barca cap a l’illa petita

breus

RÚSSIA ANUNCIA QUE ES REARMARÀ A GRAN ESCALA

Com a resposta a l’ampliació de l’OTAN cap a les fronteres russes, el Kremlin va anunciar, ahir, un important rearmament de l’Exèrcit i de l’Armada i la modernització de les seves armes nuclears estratègiques a partir del 2011.
Segons Medvédev, a la reunió amb la cúpula del Ministeri de Defensa, va dir que aquesta situació deixa entreveure que “es conserva un important potencial de conflicte en diverses regions”. En aquest marc, el líder del Kremlin, considera necessari “un Exèrcit modern, ben ensinistrat i proveït” per garantir la seguretat davant de qualsevol agressió potencial.


NO HI HAURÀ MÍSSILS RUSSOS A KALININGRAD SI HI HA ACORD AMB OBAMA

Malgrat les discrepàncies entre Rússia i els Estats Units durant l’era de George Bush, el Kremlin va fer el primer clar gest d’amistat cap als EUA des de l’elecció d’Obama.
Un alt càrrec del Ministeri de Defensa va anunciar que no hi haurà míssils russos a l’enclavament de Kaliningrad, com havia dit, si Obama reconsidera els plans de Bush d’emplaçar a Polònia i a la República Txeca un escut antimíssils.
El desarmament serà un dels assumptes centrals que tractaran el líder del Kremlin, Medvédev, i Obama a la reunió que tindrà lloc el pròxim 1 d’abril, a Londres.


EL KREMLIN APOSTA PER L’EXPANSIÓ DE LES SEVES BASES MILITARS

El Kremlin ha donat llum verda a un ambiciós pla per disposar de bases per als seus vaixells de guerra a Socotra (Iemen), al port de Tartus (Síria) i a Trípoli (Líbia). Aquest pla es imprescindible per al control que requereix la situació al Pròxim Orient i garanteix la seguretat del transit de vaixells mercants russos pel mar Aràbic i el golf d’Aden. Paral·lelament els seus bombarders estratègics podran fer escala i repostar en una base aèrea a Veneçuela i possiblement també a Cuba.

COL·LAPSOS A LA SEGURETAT SOCIAL

A L'AMBULATÒRI DE TORRELLES DE LLOBREGAT M'HAN ATÈS AMB 1HORA I 42 MINUTS DE RETRÀS

Al Cap només hi ha tres doctores

Altres passients han marxat després de dues hores d’espera

Preguntes indiscretes a la Casa Blanca des de Kennedy fins avui

Helen Thomas no farà excepcions amb Obama

Durant la dinastia Bush van intentar negar-li el dret a preguntar

Entre els companys sempre hi ha hagut admiració profunda cap a la periodista


Helen Thomas, de 88 anys i periodista de la Casa Blanca, ha qüestionat les polítiques de tots els presidents dels EEUU des de les de Kennedy fins les de J.W. Bush i ara, amb Obama no farà excepcions.
El seu caracter punyent i les seves preguntes indiscretes, imprevisibles i directes han incomodat, sempre, tots els líders, “Els presidents pensen que com a tals mai poden ser qüestionats, però no podem tenir una Democràcia sense que el líder ho estiigui constantment”.
Filla de Libanesos, Helen Thomas, s’ha mostrat, sempre, clarament contraria a la guerra de J.W Bush, raó per la qual van intentar apartar-la de les rodes de premsa negant-li la paraula i canviant-la de lloc dins la sala.
El sentiment de rebuig que ha generat entre certs portabeus i líders polítics es converteix en respecte i admiració per part dels companys d’ofici. La seva professionalitat, edat i l’abús de valentia han fet que altres periodistes li riguin totes les bromes i esperin les seves preguntes com aquell qui espera un espectacle de circ.
Durant l’entrevista, Helen ha afirmat que li és igual què pensen d’ella, “ l’objectiu dels periodistes es buscar la veritat”. Aquesta dubtosa humilitat i senzillesa ha donat forces a la periodista per accentuar el seu comportament i la duresa de les seves preguntes.
Ara és Obama qui haurà d’encaixar i tenir en compte la presència i les preguntes de la que alguns consideren la gran Dama del periodisme de Washington.

Ryszar Kapuscinski , doctor “honoris causa” a la Ramón Llull

“HEM D’INTENTAR COMPRENDRE’L – A L’ALTRE- I BUSCAR EL DIÀLEG AMB ELL”

· Al periodista i escriptor se’l considera fonament del periodisme rigorós i ètic.
· El guardonat ha basat el seu discurs en la necessitat de conèixer l’altre per explicar fets

Ryszard Kapuscinski nascut el 1932 a Pinsk ( antiga Polònia i actual Bielorrússia) va ser un periodista i escriptor dels més admirats i prestigiosos. La seva inquietud i curiositat per la recerca de la veritat van fer-lo viatjar per tot el món, sobretot per l’ Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina cobrint múltiples guerres i revolucions com a corresponsal. Kapuscinski no només va escriure a múltiples diaris sinó que va transformar totes les experiències viscudes en una vintena de llibres.
La Universitat Ramón Llull va investir a Kapuscinski doctor “honoris causa” pel seu mestratge professional i ètic. L’impulsor d’aquest homenatge, Miquel Tresserres, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació, va presentar al guardonat com “un dels referents periodístics més admirats del planeta”. Durant la cerimònia, Kapuscinki, va centrar el seu discurs en l’explicació de com hauria de ser un bon periodista i en la relació entre les persones. Va fer èmfasi en la importància de la comprensió i el diàleg amb els altres com a únic mètode per conèixer la veritat i evitar el subjectivisme professional, “la trobada amb l’altra”. El periodista va acompanyar la seva explicació amb anècdotes viscudes en els múltiples viatges que va emprendre durant la seva carrera. La guerra també va tenir el seu lloc entre les seves paraules. Segons l’escriptor, la guerra és “la demostració de la derrota de l’home”.
Kapuscinski va apostar per una actitud “seria i responsable” per a tots aquells que tenen responsabilitats i pels periodistes en particular. Va defensar, per últim, que “ per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona. Miquel Tresserres va tancar la cerimònia destacant de Kapuscinski que allà on va “ fa notar que el periodista ha d’estimar la seva feina i ha de ser un home obert a altres homes.

POLÍTICS MERCENARIS

Sembla a ser que després de les eleccions basques el PSE i el PP es volen donar la mà per arribar junts a lehendekaritza i fer ombra al PNB. No em preocupa tant que la força més votada no guanyi sinó que el PSE i el PSOE en general tinguin tanta fam de poder. Qui menja amb ànsia menja a cegues. Tot plegat acaba fent mal a l’estomac i dubto que aquesta coalició en sigui l’excepció. Quines polítiques trobaran comunes? Poques. Com ho dissimularan? Aquí recau el problema: Hauran de difuminar el color original de cada partit i fer una política light a un País Basc que necessita, des del meu punt de vista, seguretat, claredat i força per fer front a un mar de por i conviccions fortament dividides.
De futbolistes mercenaris que no estimen el seu club n’hi ha hagut sempre. Ara comença la lliga dels polítics mercenaris. De ben segur que es jugaran partits amistosos però plens de faltes intencionades i jugades perilloses on el públic només podrà cridar a orelles sordes. Això fa pudor de presa de pèl!
Em sap greu que tot aquest mal tràngol els hi estigui passant als veïns geogràfics i ideològics que més aprecio. Em poso a la seva pell i, si això passés a casa meva no sé pas què faria perquè del Partit Popular només recordo bigotis mentiders i afany per una España grande y libre. Espero que no facin com a València omplint-la de grans parcs culturals, jardins i avingudes i buidant-la d’identitat. El PSE no s’hi oposaria. És un partit que, sembla a ser, las mata callando.
M’agradarà veure com s’ho fan per reconvertir un País Basc vestit de 29 anys de PNB. De moment ja han dit que volen reformar el sistema educatiu fent èmfasi a la llengua i no precisament per reforçar l’euskera. Si no recordo malament ja ho van intentar fer aquí a Catalunya amb el català. Tots anem passant per l’escorxador: Galicia, València, Catalunya que tot i que es resisteix a morir també està ferida per tots costats i ara el Pais Basc.
No necessitem polítiques ansioses de poder que només regalen productes light llunyans de ser desitjats pel poble. Quina decepció el PSOE. També són uns venuts!
En el pecat trobaran, espero, la penitència. Aleshores, però, el mal ja estarà fet.

Els socialistes lluiten per governar al País Basc

Zapatero planta cara a Ibarretxe

· El PNB perd 70.000 però augmenta la representació parlamentaria amb 30 escons.
· Els nacionalistes bascos anuncien que no sacrificaran a Ibarretxe


Després de que els socialistes perdessin les eleccions a Galicia, José Luís Rodríguez està decidit a treure Euskadi al PNB. Amb aquest objectiu, el President del Govern, va sortir, ahir, a la palestra a plantar cara a Juan José Ibarretxe tot defensant les aspiracions de Patxi Lopez de ser el primer lehendakari socialista.
Tot i que el PNB ha perdut 70.000 vots respecte les eleccions anteriors i el PSE n’ha guanyat uns 40.000, els nacionalistes bascos han augmentat la seva representació parlamentaria amb 30 escons. Aquests resultats, admeten en el PSOE, han deixat “molt reforçat” a Ibarretxe i han frustrat una de les estratègies que els socialistes acariciaven en cas de tenir opcions d’aconseguir la lehendakaritza.
Ni el PNB ni el PSE es mostren disposats a cedir en les prestacions per la presidència del nou govern basc i així ho indicaven els intercanvis de declaracions que van protagonitzar els seus líders. Patxi Lopez va dir que se sentiria molt còmode governant en minoria tot demanant suports ocasionals i, va afegir que el poder socialista serà estable i aportarà seguretat i confiança. Iñigo Urkullu, líder del sector més moderat del PNB, en canvi, va insistir en que “lehendakari ha de ser del PNB, ja que ha sigut la força més votada i guanyadora”.
El candidat socialista tot i reconèixer que és al PNB a qui li correspon iniciar les converses amb altres forces polítiques de cara a la investidura , va reiterar que ells no renunciarien a buscar vies de recolzament per arribar a Ajuria Enea.

EL CARNAVAL DES DEL SOFÀ DE CASA

Un any més torno a ser a casa la nit de Carnaval, en silenci si no fos pel soroll del teclat. Són les 23:27h. i milers de joves salten i ballen pels carrers i platges de Sitges, plens de purpurina, perruques de colors i disfresses lluny de ser originals. No m’endinsaré a explicar el món de les carrosses que hi desfilen, perquè de ben segur que queden en segon pla. Prou feina tenen els altres participants en no perdre’s, en caminar i en procurar que no caigui ni gota d’alcohol dels seus gots.
Poca cosa allunya la meva percepció del Carnaval de quan era petita. Recordo aquell dia com, segurament, el pitjor de l’any. Multitud de nens eufòrics i orgullosos de la seva disfressa. Res els molestava. Jo em despertava contenta perquè no era un dia més, no era un dia de classe i campava disfressada. Un cop al carrer, però, la perruca i les robes em feien calor i el soroll i la multitud, o més ben dit, les cames de la multitud m’atordien. Ara res em fa pensar que la meva predisposició a agobiar-me hagi canviat. Gràcies a Déu, tot i que dubto que hi tingui res a veure, ara tinc la llibertat per decidir que no em poso una disfressa sinó el pijama per anar a dormir i estalviar-me tot el que comporta la dita: Per carnaval tot s’hi val!. I tant que sí!. Perquè n’hi ha que s’ho prenen al peu de la lletra. Només caldrà esperar a que demà els amics comentin la nit per veure que hi ha hagut empentes, que els han desaparegut objectes personals dels bolsos i motxilles i s’han comès d’altres pecats que, un cop la trompa monumental que porten a sobre muta a un mal de cap horrorós anomenat ressaca, prenen la magnitud merescuda. I poso la ma al foc a que demà ningú anirà a missa, ni tampoc a confessar-se i, en canvi, tots ens menjarem un bon bistec per dinar. La Quaresma: La recorda algú? Jo tampoc.
Malauradament res fa diferent aquesta festa de qualsevol altra si no fos pels canvis de rol i l’anonimat que proporcionen les màscares i d’altres complements.
Per acabar, perdoneu que no pugui explicar com s’està vivint el Carnaval a Sitges. Jo me dedicat, només, a explicar que hi ha sota la seva disfressa.

EFECTOS DE LAS FUERTES LLUVIAS.

TERMINA LA SEQUÍA QUE HA AMENAZADO LA PENÍNSULA DURANTE CINCO AÑOS.

· Los niveles de precipitaciones de este mes no se registraban des de hacía 130 años

· El subministro de electricidad se ve interrumpido en algunas localidades de Andalucía y Extremadura

Las fuertes lluvias caídas este mes de diciembre, han erradicado la sequía que ha sufrido toda la Península Ibérica durante los últimos cinco años, sobre todo en la mitad sur de la Península. El director del Instituto Nacional de Meteorología (INM), Manuel Bautista, ha afirmado, hoy, que hacía 130 años que no se registraban niveles de precipitaciones similares a los recientes.
El temporal que ha azotado Andalucía y Extremadura, pero, ha dañado la infraestructura eléctrica de Sevillana de Electricidad. Según esta compañía, se han visto afectadas las redes de transporte y de distribución. La caída de algunas torres de líneas de alta tensión y la rotura de conductores, han causado interrupciones en el subministro que han afectado, de forma puntual y localizada, localidades del valle del Guadalquivir.
En Loja, Granada, también hubo una interrupción del subministro de electricidad que duró doce horas. La causa de esta fue la caída por inundación de la cubierta de la subestación que da servicio a la zona. Más de mil personas han trabajado en la reparación de los daños. La tarea les ha sido dificultosa ya que la lluvia y el viento han dejado impracticables muchos caminos rurales e inaccesibles las líneas de media y alta tensión.
En Salamanca se derrumbó, anoche, un edificio abandonado, en el barrio antiguo de la ciudad, sin provocar víctimas mortales. Este no disponía de techumbre, lo que propició que la gran cantidad de agua caída se acumulara y deteriorara los pilares y vigas, que cedieron por la humedad.